Ahir, amb les primeres gotes celestials des de fa massa temps, tímides i nocturnes, pareix que s´anima la possibilitat de no perdre´s el país, la nostra part del món, en la sequera definitiva, compartida amb Los últimos, com a Voces de la Laponia española, despoblada i erma, per dir-ho amb el llibre recent de Paco Cerdà.
Amb les primeres sintonies celestials de l´antiga i perduda Ràdio 9, tímides i sensibles, pot paréixer que el país es mostre «a punt» -per no oblidar el nom incomprensible amb el qual el producte compareix en l´èter- de tornar a rebre notícia pública de si mateix i del món en la Ràdio i la Televisió valenciana, o a la valenciana, desaparegudes tal dia com ahir i a la mateixa hora en què estava alegrant-me per la pluja i l´espera de l´aldarull comunicatiu públic: fa temps, exactament, a les 12.19 hores, del divendres 29 de novembre de 2013.
Amb les primeres paraules i imatges del TBO -ja les històries meravelloses de La família Ulisses, o els invents sorprenents del professor Franz de Copenhague-, va experimentar la meua generació, laboriosa i frenètica, la imaginació crítica dels atzars i les barbaritats del món cada vesprada: en l´escola pràctica i definitiva del carrer. El TBO va iniciar el seu camí històric enguany fa cent anys a Barcelona, ciutat a la qual aquells personatges del tebeo ara mateix representarien millor en la vida política i moral de Babel.
Amb les primeres passes que vaig fer ahir -quan ja duia escrites les queixes sobre la importància de la pluja, la comunicació i la infantesa-, ahir, vaig saludar la primera xurreria mòbil del Nadal. I amb les primeres mirades de la il·luminació dels carrers, vaig arribar a la Llibreria Babel, on vaig saludar la memòria d´un complit 25é. aniversari, compartit per tan important centre humanístic de Castelló de la Plana, amb el decés de Joan Fuster, aquell escriptor de «tebeos per a intel·lectuals», i autor d´un llibre agut, titulat precisament Babels i Babilònies, que, a més de l´amenitat i la intel·ligència, parla sobre la violència, la intolerància, les modes imposades, l´inconformisme...
Amb les primeres paraules, els assistents van riure: la pluja havia cessat, frustrada i frustrant, quan jo estava a mitjan columna. Però, en la vesprada del país eixut, allí estàvem, Nosaltres els fusterians.
