Quasi sempre està assolellat, benvolguda terreta. Ara, per parlar, ha plogut -que falta en feia-. Curt ha sigut, el poc o prou que ha caigut. Trobem l´alegria allà on el sol brilla, si més no, quina voluntat quedar-se amb ella quan els ànims s´ennuvolen! Abraçant la tristor, reconfortant-la, perquè fins i tot també ella necessita saber-se rebuda i acompanyada, abans de moure. Assentada a un banc del centre de la ciutat -quan l´oratge ho permetia-, recordí que en molts dels seients de Central Park de Nova York hi ha una inscripció. A banda del pressupost municipal destinat al manteniment de les mínimes condicions, qualsevol pot apadrinar un dels milers de bancs que s´hi troben, també els arbres, i els beneficis van per a una organització sense ànim de lucre que gestiona l´immens jardí. Els benefactors tenen l´opció de posar una placa amb noms, missatges, declaracions... Si només poguera triar una frase per a deixar-la assentada, quina seria? Hi ha qui veu un món, on altres sols veuen fusta.
«Tots parlen de llibertat, però veuen a algú lliure i s´espanten», Hugo Finkelstein. Mira, eixa cita és digna d´observar i emmarcar. Estem tan condicionats, que els senyals -que només són connexions intrínsecament implícites, que voríem fàcilment si treballàrem l´habilitat d´estar vertaderament presents- ens passen de llarg o ens semblen estranyes casualitats. Ha d´arribar un geni per a despertar-nos i que descobrim que la realització, la capacitat de crear i transcendir, passa per l´alineació amb el que som, i no per fregar un llum? De vegades sí, però els més inspiradors no són gurus, sinó artistes, artesans, comunicadors vitals d´elevades vibracions, que no pretenen convèncer-te de res, sinó expressar una veritat que potser siga la teua també. Sovint, necessitem un espill per a traure espinetes a l´aire, per fi.
Eixim a El patio, el retorn de Pablo López, i l´alquímia musical fa efecte instantani. Ruptura, bullying, soledat... cadascú la interpretarà d´una manera, tan especial com és esta obra d´art. Esgarra sentiments, amb valentia despulla el dolor, la malíccia, per a després amollar-la, deixar-la anar i, així, créixer... i seguir. Una melodia sense sostre, sense tornada. A la porta del xiquet interior, que encara està ací i -amb la maduresa- dissimulem. Diu que està sol al pati, però no és així realment. Un piano, una veu, i milions d´ànimes ressonant amb el que, en el fons, sabem. Comprometre´ns amb el propi creixement és, probablement, el millor que farem mai per la pròpia felicitat i la de qui tenim al costat. Tobogans i engrunsadores... aprenent a jugar i jugant a desaprendre, amunt i avall.
