Fa quaranta anys tot era imaginable i semblava possible, col·lectivament. La vida semblava un bell camí ple de sorpreses on els somnis anaven fent-se reals i les realitats fantàstiques. Els joves d´aquell temps, jo un de tants, començavem a sentir-nos lliures pel sol fet de poder cridar en alta veu la paraula LLIBERTAT, així, en sonores majúscules, clamant i reclamant el que no coneixíem.
Volíem ser lliures ara mateix, com cantava una ingènua cançó folk arribada de les Amèriques entre guitarres i cabells llargs. «Llibertat» havia sigut una paraula prohibida durant el règim de Franco, i el sol fet de poder-la dir sense por, en veu alta, al carrer i en valencià, era com una victòria, encara que els grisos uniformes de la dictadu-ra et pogueren córrer a porrades.
Fa quaranta anys feia dos anys que el general havia mort, que nous aires frescos vinguts del nord ens ventilaven alegrement les neurones. Tot era pensable, imaginable, i factible. La meravella era que les fantasies de futur podien fer-se reals, i que fins i tot podíem refer el relat ocult del passat d´una manera justa i veraç.
L´ambició d´aquella joventut -ella sí que adoctrinada per la por, la repressió i i la censura- era viure en llibertat;i per això la paraula la cridaven en sonades majúscules: LLIBERTAT. Després, encara amb els pulmons plens d´aire alegre, seguien dues reclamacions ben aclamades perquè eren la conseqüència natural de l´anterior: AMNISTIA i AUTONOMIA. D´això, dic, fa quaranta anys.
Aquestes històries em vingueren al cap fa uns pocs dies, durant el recordatori feliç dels quaranta anys de la creació de l´Associació d´Escriptors, l´AELC, perquè al centre Octubre de València ens retrobàrem una bona colla d´escriptors valencians per fer-ne memòria viva. Em vingué al cap el comboi permanent que suposaren aquells anys on per un colp afortunat de daus i de déus, comença tot a poder ser no pensable, sinó parlable, i palpable: real.
Entre aquelles meravelles. hi havia la de creure que el patués parlat que uns havíem heretat i uns altres a penes si escoltat, es podia transformar en una llengua culta, capaç de dir la vida i saber-la transmetre per fer-nos millors personalment, és a dir, més lliures, més savis i més nosaltres.
D´això enraonàvem l´altra nit. De l´entusiasme que havia sigut capaç de crear el miracle civil de convertir «la morta viva» en el mitjà d´expressió d´una literatura que renaixia del silenci subaltern per a construir el futur.
Aquest?
