Francisco Miralles Santamaría, Paco com li agradava fer-se nomenar, va ser durant tota la seua vida una persona íntegra que no va renunciar als seus principis. Sobre la base d'ells va iniciar la seua marxa professional com a mèdic psiquiatre autreconeixent-se i definint-se com a "treballador de la salut mental". D'aquesta manera, amb una trajectòria marcada pel compromís social, intentaria al llarg de la seua vida trencar amb la imatge tradicional del psiquiatre, carregant de contingut humà i vital la figura del professional.
La seua capacitat de pensament, metòdic i estructurat, a manera de crítica raonada en relació al que es venia fent en l'àmbit de la Psiquiatria, va suposar una proposta raonable i una alternativa lúcida carregada , al seu torn, d'emoció doncs transcendia l'àmbit del purament sanitari portant-la al terreny social, és a dir: de l'individual, del familiar, del comunitari; en definitiva de l'humà. Aquestes idees, aquesta nova perspectiva tan il·lusionant van servir d'amalgama i ens van vincular per a tota la vida amb el projecte i amb ell a molts que, en aquella època, vam tenir el privilegi de conèixer-li i l'ocasió de treballar amb Paco.
Els valors que li van acompanyar i la seua capacitat de transcendir als altres fa que, recordar a Paco, siga reconèixer-li una forma de pensar i sentir en la qual les persones són totes lliures, capaces (cadascú aporta segons les seues possibilitats...), necessitades de reconeixement, d'identitat, de respecte, de consideració i amb la responsabilitat suficient per a participar en la societat en la qual naixen, viuen, es desenvolupen i moren. Cap procés, siga la malaltia, la discapacitat o la falta d'oportunitats per al desenvolupament intel·lectual justifica l'abandó, la inhabilitació o el menyspreu social.
En aquesta línia va començar la seua marxa a la fi de la dècada dels 60 col·laborant en un treball promogut per Càrites Diocesana València: " Anàlisi de la realitat social" centrat en les dificultats dels transeünts sense sostre, la qual cosa li va permetre aprofundir en territoris de precarietat i vulnerabilitat propis de les persones en desarrelament i sense llar, donant lloc a l'Informe Fundació Foessa: "Pobresa i exclusió social" d'aleshores.
Identificat amb els valors esmentats, l'abordatge del seu treball com a psiquiatre va ser des dels seus inicis dirigit més al context i a l'anàlisi de la situació dels pacients que a l'enquadrament i catalogació diagnòstica. A través de la descripció dels símptomes i del coneixement dels entorns, va ajudar als pacients a identificar les seues dificultats i a reconèixer en quina mesura les condicions vitals influeixen com a motor del malestar i de la malaltia, la qual cosa en si mateix és ja terapèutic, treballant l'àmbit familiar i propiciant el desenvolupament d'instruments i habilitats que els eren propis.
D'aquesta manera, amb aquesta manera de fer en el laboral durant més de quaranta anys, va col·laborar a restaurar els drets, ressaltant la condició de persona dels pacients amb patologia mental que molts d'ells tenien oblidada o senzillament mai se'ls havia reconegut.
La dècada entre els 70 i 80 va marcar un canvi de rumb per a la Psiquiatria institucional. Com hem esmentat més amunt, Paco Miralles va contribuir a açò. Va beure d'altres fonts fora de la seua València natal i va incrementar la seua formació relacionant-se i participant en els moviments rupturistes de la Psiquiatria tradicional. En confluència amb altres companys d'Itàlia, França, Galícia, Andalusia, Catalunya i País Valencià va col·laborar en la iniciativa de traure al pacient del manicomi col·locant-li en el centre de qualsevol intervenció i atorgant-li el protagonisme necessari per a connectar-li amb el món exterior, més real, fora de l'Hospital Psiquiàtric. Es tractava de cercar claus de funcionament que il·luminaren la posterior reforma sanitària de la Salut Mental que portaria a la desinstitucionalització del pacient psiquiàtric. Paco va viure el tancament del Psiquiàtric de Jesús després d'haver-hi treballat durant algun temps.
Posteriorment en el Pavelló 8 de l'Hospital Psiquiàtric de Bétera i ja com a Cap de Servei va impulsar una manera de fer alternatiu al costat d'un constituït equip multidisciplinari en el qual la participació era el primordial. Mitjançant assemblees diàries formades per malalts, familiars i treballadors es feien propostes i es compartien objectius i iniciatives, potenciant la creativitat i humanitzant l'atenció a les persones malaltes des del reconeixement dels seus desitjos conscients i de les seues necessitats sentides. Va ser així com molts professionals lligats a Institucions Manicomials van impulsar i van promoure diversos canvis en la pràctica assistencial que van portar a la desaparició del manicomi i al sorgiment del model de base comunitària integrat en la xarxa sanitària general.
En 1991 després d'implementar-se el Pla de Salut Mental per a la Comunitat Valenciana i procedir-se al tancament de l'Hospital de Bétera, Paco va passar al Centre d'Atenció Primària de Godella on es va situar la Unitat de Salut Mental a la qual es va adscriure com a psiquiatra. En aquesta última etapa va ser també Coordinador de Salut Mental de l'Àrea 5, l'hospital de la qual de referència era l'Arnau de Vilanova que proveia i atenia a les poblacions de Burjassot, Moncada, Godella i Lliria entre unes altres.
Paco va fer aportacions intel·lectuals i de consens participant en l'assessorament i elaboració de plans i textos. Com a integrant del Grup de Psiquiatria Democràtica del País Valencià va participar en el llibre "Per una nova Psiquiatria. (Hospital de Bétera)", publicat en 1978 per Acció Cultural del País Valencià. En les dècades 80 i 90 va participar activament en el Grup Assessor Tècnic per a la Salut Mental promogut per la Conselleria de Sanitat. També va col·laborar en la redacció del Pla de Salut Mental per a la Comunitat Valenciana de 1991 que cercava un model assistencial transformador amb l'objectiu fonamental de promoure i millorar la salut mental de la població en l'àmbit de la Comunitat Valenciana. Pla que reflectia la importància de la participació comunitària en la formulació tant de les prestacions com de les accions de promoció de la salut dirigides a la població.
Fascinat pels espais de debat comunitari participava sempre que podia, convençut que l'home i la dona són éssers socials que anhelen viure en harmonia. Creia que les persones ens enriquim aportant a la comunitat i viceversa. Per a ell, la implicació en lo comú, en el grup, formava part de la totalitat de l'ésser humà, per açò la visió de la salut mental hauria de fer-se allunyant-se de la fragmentació i de l'aïllament del pacient.
Sempre des de l'òptica social en la qual va viure, va col·laborar i va impulsar Plans d'Intervenció Comunitària dins de la Comunitat Valenciana que posaven l'accent a unificar esforços de ciutadans, professionals i Administració per a una acció integradora seguint la metodologia del treballador i investigador social coetani Marco Marchioni, amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida reforçant el protagonisme de la ciutadania en allò que li concerneix. Va participar al costat de Acdesa PV i la Universitat de València en l'organització de les Jornades Sociosanitàries "Ciutadá i Area de Salut. Dues claus per optimitzar els recursos sanitaris. Per primer cop la salut integral a debat conjunt entre: professionals, usuaris i administració". Un altre document editat sobre un projecte d'intervenció va ser el "Diagnòstic Comunitari de Godella" que va veure la llum al febrer de 1996 i en el qual ell també es va implicar.
La inèrcia política i la dificultat per a dur a terme aquests processos rupturistes li van desgastar. Els plans polítics respecte al desenvolupament de l'Atenció Psiquiàtrica es van quedar curts i no es va aconseguir portar-los a la pràctica en l'assistència a aquests pacients crítics, tant aguts com a crònics.
La vulnerabilitat física ocasionada per diversos processos mórbids va provocar el cessament de la seua activitat laboral prematurament. Mai es va rendir . Quan va poder acumular alguna energia, sense abandonar mai la participació en la vida social, va seguir fomentant i practicant - juntament amb les persones més volgudes del seu entorn- els valors que des de la infància li van acompanyar, la cura de la terra i el minicultiu, activitats que va mantenir fins que la malaltia va acabar definitivament amb la seua salut i li va portar a la mort envoltat de la seua família i dels seus amics en un trist dia d'aquest mes de novembre.
Paco, ens queda el teu llegat. Descansa en pau, amic. "Sigues flexible com el jonc que, sense renunciar a la seua condició, es deixa moure pel vent perquè així no aconseguisca arrancar-ho"
