Un bon coneixedor de la configuració sociològica i demogràfica d´una població pot dissenyar sistemes electorals que canalitzen, cap a una o altra opció, importants plus de representació. A propòsit de les mesures del 155, que la constitució atribueix a l´exclusiva aprovació del Senat, s´ha evidenciat la majoria absoluta del PP en eixa cambra. L´allargada ombra del franquisme té alguna cosa a veure

Podem marcar fins tres senadors qualsevol a la papereta d´una circumscripció provincial típica. En la pràctica, l´imprés del Senat funciona com una col·lecció de petites llistes de tres senadors agrupats per partits; i el més habitual és un elector escollint la mateixa llista que la del partit que ha votat pel Congrés. Suposem, com a aproximació, que el 33 % d´electors que el 2016 escolliren PP (i les seues coalicions) pel Congrés, també triaren la llista de tres senadors del PP. La representació resultà en 137 de 350 diputats (39,1%) i 130 de 208 senadors electes (62,5%). La sobre-representació de 6,1 punts en diputats s´extremà fins 29,5 punts en senadors electes.

Les Corts bicamerals foren consagrades en la Constitució de 1978, i en la llei electoral vigent (Loreg, 1985) ho foren les normes electorals. Pel Senat: vot múltiple limitat; 59 circumscripcions (47 províncies, 2 ciutats, 10 illes). Per cada província, i independentment del cens, es designen 4 senadors; l'elector, però, n´escull 3 (la limitació). El típic resultat és: 3 senadors pel partit més votat, 1 pel segon, i s´ha acabat. Així ocorregué, en 2016, en 46 de les 47 províncies. I per què aquest sistema?

La Loreg reprodueix els principis bàsics del Reial Decret-llei 20/1977 preconstitucional del govern d´Adolfo Suárez, que establí la normativa per a les eleccions a Corts constituents. Com a conductor de la transició, Suárez tenia bones expectatives electorals. Considerant l´estructura demogràfica i sociològica d'Espanya, les regles estaven dissenyades per afavorir les possibilitats de que la UCD, encara que fos amb un terç dels vots, rondara o tinguera la majoria absoluta en les dues cambres. El disseny era bo, com es manifestà mentre UCD va mantenir-se unida.

La llei 1/1977 per a la Reforma Política incorporà el Senat preconstitucional; una anomalia en la tradició unicameral de les constituents (la Carta Magna es, habitualment, el lloc per decidir l´estructura única o bicameral de les Corts). Suárez volia convèncer els poders fàctics i els procuradors franquistes (que devien aprovar llur pròpia dissolució), que els aperturistes del règim guanyarien les eleccions i influirien decisivament en el procés constituent, garantint la unitat d´Espanya i les futures regles de joc. La Constitució devia aprovar-se, en últim cas, per majoria absoluta de la suma de les dos cambres en sessió conjunta, i una reserva de senadors de nomenament reial podria corregir sorpreses. Aquest entramat cameral i electoral li permetia oferir als procuradors possibles escons senatorials i assegurar-los que ho tenia tot bastant controlat.

Manuel Fraga volia un sistema majoritari per ambdues cambres. Suárez, però, el capgirà, sabedor que això faria perillar la participació dels nous actors polítics antifranquistes en les eleccions de 1977, malbaratant el seu model de transició. El nucli electoral preconstitucional, proporcional pel Congrés (amb greus desproporcions) i majoritari pel Senat, fou traslladat a la Loreg. El sistema no garanteix el bipartidisme, però el fomenta. En 1977 i 1979 també obtingué certa extra-representació al Congrés un PSOE que, amb la descomposició d´UCD i les circumstàncies de l´època, començà a gaudir de la sobre-representació a partir de 1982. Hui, el Senat segueix reproduint l´extrema sobre-representació concebuda baix l´ombra de l´antic règim.