Quan Manuel Civera, el Fideuero va escriure les seues Conversacions i les va publicar (1820) per adoctrinar els seus veïns en el constitucionalisme, la percepció, respecte a l’ús de la nostra llengua en els àmbits de la literatura, segurament era negativa. En terres valencianes, i generalment, la nostra llengua havia passat a ocupar-se de temes molt concrets: en especial, es reservava a assumptes jocosos, de diversió, escatològics i tot. La literatura que encara continuava servint-se'n de manera natural era aquella més acostada al poble. Per això, el pròleg del seu treball ens deia: «Molt despreciada està la llengua valenciana, y és la causa perquè els mateixos que debíem ensalsar-la, la degradem. Eixa multitut de indesens coloquis plens de escàndalos y porqueries, la poca aplicasió dels instruïts valensians en escriure-la, el despresi en què mols quijotes la miren, pues tenen per deshonor parlar-la... són els motius de la sehua decadènsia. Y ha arribat a tal estat de perdisió que és rar entre nosatros el que sap escriure-la conforme. De este abandono resulta no escriure’s ninguna cosa de utilitat y profit de ella, y de así és que eixa multitut de pobles que no n’entenen atra estan en extrem ignorants de lo que els convé saber, tant en lo polític com en lo moral» per això, un poc més avall, es justificava: «Yo, coneixent en lo polític igual nesesitat, determine escriure en llengua valensiana estes conversasions, per a que se instruïxquen en lo nou sistema constitusional y penetren la utilitat y benefisis que ell els resultarà. Mesclaré en les tals conversasions alguna chocositat per a fer-les més agradables y baix dels noms suposts de Saro Perrengue y el Dotor Cudol, posaré en boca de aquell els obstacles grasiosos y preguntes ignorants pròpies de un rústic del camp, y en la de este, solusions de desengany, moralitat e instrucsió, encara que alguns ignorants presumits neguen poder haber-la en esta clase de escrits y en idioma valensià». Civera, després, es referia a sant Vicent Ferrer i el seu proverbial ús de la llengua, i el posava com exemple.
En certa manera, l'ús d'un gènere popular, per difondre una ideologia concreta i en la llengua del país, no deixava de ser un recurs «creatiu»: imaginatiu, diríem ara. I l'ús de la nostra llengua concreta era la prova que aquella era el millor mitjà per arribar al poble. La renaixença encara no es prefigurava i el romanicisme -que es trobava més prop-, tampoc tenia cap força: Civera va ser un pioner, un innovador -ara pràcticament oblidat.
