08 de diciembre de 2017
08.12.2017

La democràcia com a sistema?

08.12.2017 | 04:15

Demòcrata, adjectiu aquest que sovint també emprem amb excessiva alegria i escassa propietat. Quan estava a punt de quallar allò que ara anomenem l´Edat Contemporània –posem per cas, durant la primera dècada del segle XIX–, un liberal era un individu de perfil subversiu, sospitós, antisistema i sovint situat en els límits de la clandestinitat. Era perillós, en definitiva. Avui, dos segles i escreix més tard, José María Aznar i Esperanza Aguirre –que també són ben perillosos, però un molt més que l´altra– es qualifiquen a si mateixos de liberals sense fissures, mireu quines coses. Cert és que amb les paraules s´ha de filar ben prim, convé ser precisos i rigorosos i, lògicament, tot i participar de la mateixa arrel semàntica, una cosa és un liberal –més enllà de l´espectacular evolució històrica del terme, com hem vist–, una altra distinta un llibertí i una tercera ben diferent un llibertari.

Com també convé deixar ben clara la diferència que hi ha entre un govern autoritari, un poder absolutista o un règim totalitari, tot i que les tres paraules participen, òbviament, de moltes coses en comú. És per això –i per moltes més raons que ara no vénen al cas– que hem de ser molt curosos a l´hora de qualificar a algú de feixista. O de demòcrata, adjectiu aquest que sovint també emprem amb excessiva alegria i escassa propietat. Cal parlar, en definitiva, amb molt seny i rigor quan definim les coses, perquè una cosa és manar i una altra ben diferent governar.

Què és, en definitiva, el que hauríem de considerar democràcia, avui en dia, quan ja ens trobem capficats en un nou període històric sense nom propi –sense etiqueta específica, vaja– però distint d´allò que hem anomenat fins ara Edat Contemporània? D´entrada, no podem menys que recomanar tres lectures, ben diferents entre si, però segurament imprescindibles. En primer lloc, el breu però magistral estudi crític que fa una dècada realitzà el desaparegut Christopher Hitchens del clàssic Els drets de l´home, de Thomas Payne, pensador britànic de finals del segle XVIII i un dels inspiradors espirituals de la república nord-americana de Thomas Jefferson, John Adams i Benjamin Franklin (i aquí un no pot deixar de fer una ganyota en veure el càrrec que ocupa avui l´inexplicable Donald Trump).

Segonament, la molt emotiva –ho dic per la situació personal del seu autor quan ho va escriure– El món no se´n surt, del malaurat Tony Judt, historiador, socialdemòcrata de socarrel i autèntic exemple de coherència personal i intel·lectual. En tercer lloc, i principalment, un clàssic entre els clàssics: La democràcia a Amèrica, del francés Alexis de Tocqueville (1805-1859), obra publicada inicialment en dos volums, entre 1835 i 1840. Fruit d´un viatge als EUA i al Canadà en companyia del seu amic Gustave de Beaumont entre 1831 i 1832, aquest assaig cabdal ens ofereix una lúcida reflexió sobre la nova societat nord-americana i els ideals de llibertat, república i democràcia que fonamentaven el país que havia sorgit d´un procés històric que tanta transcendència tingué per entendre els canvis que es produïren a l´Europa del segle XIX.

Tanmateix, Tocqueville –que va viure en primera persona les revolucions franceses de 1830 i de 1848, així com l´arribada al poder de l´autoritari Napoleó III– era ben conscient de les contradiccions del seu temps, que són també les nostres d´ara. No podem oblidar, per això, que el seu viatge tenia com a primer objectiu analitzar les característiques del sistema penitenciari de la jove república: la llei entesa com a gestió dels límits de la llibertat. Els més avisats prest varen veure que la fallida de l´Antic Règim s´havia produït per l´empenta de dos ideals que l´anomenada Il·lustració havia fet seus, això és, la llibertat com a dret universal de les persones –la llibertat d´uns pocs privilegiats ja era un fet comú i acceptat, lògicament– i l´equitat social com a garantia de justícia fraternal i, tanmateix, fonament d´un sistema de classes regit per la meritocràcia.

He dit equitat social i no igualtat perquè, òbviament, iguals no som i això ho tingueren ben clar des d´un bon començament tots els pares ideològics de la democràcia moderna. La clau rau a entendre que, d´entrada, tots tenim els mateixos drets. Llibertat individual i equitat social, aquest és el tema. La qüestió –i el drama del món contemporani– és que fa més de dos segles que ens peguem garrotades perquè no som capaços de conciliar dos valors que difícilment hem fet compatibles: si optem per societats lliures, acabem per penalitzar els valors d´equitat; si fonamentem societats més igualitàries, ho fem a costa de la llibertat individual. Per això resulta evident que el capitalisme és una perversió del liberalisme en la mateixa mesura que l´estalinisme ho fou del comunisme, entés com a ideal.

Tal vegada l´objectiu de les democràcies del futur siga, precisament, entendre l´equilibre entre llibertat i igualtat o, el que és el mateix, compatibilitzar realment la raó de les majories amb els drets de les minories. Els que pensen que la democràcia es redueix a l´aplicació de les lleis –tot i que la llei és el fonament dels Estats de dret i de la convivència pacífica entre les persones– haurien de tornar a escola o, com a mínim, assumir com a seu el lema d´un vell historiador: tanmateix, les revolucions només es produeixen per l´estupidesa, l´immobilisme i la curtor de mires dels que gestionen malament el poder.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine