M´he n´he adonat de que sóc molt fan dels curts. Sóc cinèfila i m´agraden tot tipus de produccions cinematogràfiques, però els curtmetratges tenen alguna mena de do que els connecta amb l´espectador, directament i profundament, que m´encisa. La gravació pot durar trenta minuts màxim per a poder incloure´s dins d´este gènere, i no cal dir que no sempre aconseguix enganxar o aplegar a qui l´està mirant. Com a qualsevol obra, la transcendència depèn de la traça de l´artista -de la seua capacitat de transmetre -així com del públic receptor, no tant dels recursos empleats o la branca artística determinada.
Últimament, he estat veient-ne almenys un al dia. Estan en auge donat el tràfec de vida que duguem? És molt còmode això de tindre a l´abast continguts multimèdia breus d´efecte instantani? Potser. Algunes d´estes extenses històries comprimides les reproduisc des de les xarxes socials, i em fa gràcia quan el tema central és sobre elles mateixa, com a un que s´anomena An Instagram Story, o altre que es diu Engagement. Es consideraria una «fallada del sistema», que dirien les Wachowski a Matrix, veritat? Malgrat que no és un error quan s´utilitza el sistema mateix per a esbrinar -o inspirar a fer-ho- si certament és efectiu, si satisfà la necessitat per al que suposadament fou dissenyat. Assistim a la representació fictícia de les veritats
-sense cap filtre, a no ser que siga l´aplicat a les fotos o el del mateix «postureo»- d´una persona pendent dels likes i els seguidors; som testimoni d´una parella influenciada fins a l´extrem per l´ús i abús que fa de les xarxes. Dins de l´absurd, ens reconeguem massa ben adaptats a eixa neurosi col·lectiva que pareix que no va amb nosaltres.
El director i guionista d´estos exemples nomenats, és el cineasta Roberto Pérez Toledo. Guardonat en un grapat d´ocasions, especialitzat en curts però dedicat també a crear pel·lícules, és interessant... no sols pel seu treball. Diu que els seus arguments estan ambientats en localitzacions accessibles per a facilitar la llibertat de moviment -donat que viu la realitat des d´una cadira de rodes-. No creu ser extraordinari, perquè la seua discapacitat no té res a vore amb la seua vocació. Faria el mateix si les seues cames funcionaren, si més no, segons ha explicat, li ajudà nàixer en una família que mai li feu pensar que no era bona idea intentar-ho... Sí. Deixant de banda el debat psico-tecno-filosòfic, quan encerte triant els curts que visualitze, passe instants ben invertits. No només per l´entreteniment, sinó pel plantejament de qüestions que, segurament, mai m´hauria fet.
