14 de diciembre de 2017
14.12.2017

Una Constitució amb perfum dels setanta

13.12.2017 | 21:34
Una Constitució amb perfum dels setanta

Prop de quaranta anys després de l´aprovació de la Constitució del 1978 encara debatem a hores d´ara la necessitat de reformar-la o no. Clar que sí, per descomptat. Urgent. És una evidència. Fa fàstic pensar-ho tant. Quatre dècades després, cal adaptar-la a la societat actual i convertir-la en un text transparent a les noves realitats polítiques, econòmiques i socials. No debades, nosaltres, els joves i les joves d´aquella època també hem canviat i ens hem hagut d´adaptar al pas del temps i les seues circumstàncies. Qui recorda ara la cultura juvenil dels anys huitanta?

De qué va el rollo va ser un llibre del periodista musical Jesús Ordovás, publicat el 1977, un any abans de l´aprovació de la Constitució, que reflectia molt bé les inquietuds culturals dels estudiants que massivament accedíem als instituts i posteriorment a la universitat dels anys huitanta. Els instituts dels Professors No Numeraris o PNN. La música rock, el còmic i la literatura underground eren la gran passió de la joventut que va viure la Transició a través del filtre de la cultura àcrata, inconformista i antiautoritària del desencant i el passotisme.

Una joventut que fumava porros, portava els cabells llargs, vestia vaquers acampanats i feia olor a pàtxuli. I què era el pàtxuli?... Els lectors i les lectores que visqueren els anys huitanta recordaran el genuí olor del pàtxuli, una herència dels hippies que causava espant entre els adults de l´època per la seua penetrant empremta en les cèl·lules olfactives. El pàtxuli era el perfum que identificava els passotes, els progres i, en general, la tropa juvenil més alternativa. La delinqüència, els barris marginals i l´addicció a les drogues es feia palesa en films com Deprisa, deprisa, de Carlos Saura. O la sèrie dedicada al Vaquilla. Madrid es convertia a poc a poc en la capital de moda amb la coneguda movida.

També llegíem la revista Star, dedicada a la contracultura i el còmic, Ajoblanco i, els més intel·lectuals, Cuadernos para el diálogo. Ens fascinava Robert Crumb i els dibuixants alternatius d´ací: Mariscal, Nazario, Ceesepe... L´abril del 78 es reeditava un clàssic de la literatura underground El nacimiento de una contracultura, del nord-americà Theodore Roszak. Un llibre de capçalera sobre l´oposició juvenil a la societat tecnocràtica en la qual els tècnics, els tecnòcrates, manipulaven implacablement el destí de les persones. Aleshores, la dialèctica de l´alliberament encara ressonava a les aules i els noms de Herbert Marcuse, Erich Fromm, Carlos Castaneda, Allen Ginsberg o Allan Wats, entre molts altres, eren una referència inexcusable per a la joventut del moment. Sidharta, de Herman Hesse, era un autèntic llibre de capçalera. Tothom llegia o havia de llegir Sidharta, o A la carretera de Jack Kerouac, els versos d´Artur Rimbaud, i escoltar les cançons de Bob Dylan i Patti Smith. La impressió, en general, era que ens arribava, encara ja una mica passada de voltes i amb els fracassos inclosos, la veritat siga dita, la revolució contracultural dels anys seixanta i setanta.

De fet, per als nascuts als seixanta, per a la generació del baby boom, la revolució de maig del 68 es va convertir en un mite perquè no la vam viure. A les facultats de periodisme de la fi dels setanta els treballs de classe sobre la revolta francesa es van convertir en una rutina. Tothom estava obsedit amb la revolució estudiantil que no havia viscut. Recordar-ho a les classes de periodisme era un exercici d´hipnosi col·lectiva enlluernats per la llum mistificadora d´un esdeveniment sobre el qual únicament sabíem a través dels llibres, les pel·lícules i les fotografies. Tanmateix, formava part de l´imaginari col·lectiu.

El mateix any en què s´aprovava la Constitució s´estrenava L´orgia, de Francesc Bellmunt, amb Juanjo Puigcorbé, Assumpta Serna i Carme Elias. Un film que posava de manifest l´alliberament sexual dels joves de la fi del franquisme i el naixement d´una altra època. Dos anys abans s´havia estrenat El desencanto, de Jaime Chávarri, una pel·lícula que narrava la complexa i atípica vida familiar de la mare i els germans Panero: Juan Luis, Michi i Leopoldo. Sens dubte, va ser un film que també va marcar època. Qui recorda ara la cultura juvenil/contracultural dels anys huitanta?... La joventut d´aleshores ha canviat, ausades. Ara únicament cal actualitzar la Constitució i canviar el seu perfum per un altre més actual, la Constitució que encara continua sent la del pàtxuli per a una gran part de la joventut de la fi dels setanta.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine