Com el cirurgià que precisa al mil·límetre el tall, com Xavi Hernàndez (el millor migcampista de la història recent del futbol) que sincronitza amb una sola passada tota la disposició de l´equip, així transmet l´essència de l´esperit valencià Ferran Torres (o Ferran Torrent), una de les veus més rotundament valencianes: «Benicorlí ha estat un poble molt valencià: mai no hi passa res » S´entén des d´aquesta òptica la trascendència, momentània, que se li va donar a la manifestació feta a València per un finançament més just al nostre país. Els convocants van respirar alleujats quan el nombre de participants podía considerar-se honrós. El ball de xifres, però, no suscità masses controvèrsies donat que, al cap i a la fi, aquesta concentració quedava despenjada d´aquelles, molt més multitudinàries, que s´havien estat produint feia no res uns centenars de quilòmetres més al nord. D´això es va encarregar el nostre president de la Generalitat Ximo Puig, professional dels diàlegs «encima de la mesa», que, en la seua pertinàcia per controlar les inquietuds dels seus socis de govern, s´encarregà de lliurar-los, personalment i en mà, la bandera que pertocava; ni quatribarrades, ni estelades, ni republicanes, ni comunistes ni multicolors. Cap possibilitat de confondre creïlles. D´aquesta manera els valencians?, el poble valencià?, els ciutadans de la Comunitat Valenciana (sí, aquesta opció i també en castellà), ens allunyem dels hooligans (el nostre rialler president dixit) aquells que parlen, no incomodem el personal, un valencià diferent .
Però una altra veu valenciana inconfusible, sempre des del número 10 del carrer sant Josep de Sueca estant, va insuflar en les nostres ànimes l´emoció per pensar-nos, per conèixer-nos. Sí, ell, tan escèptic, marcà un camí que passava per no deixar-nos trepitjar per un sentiment d´inferioritat que ens abocara al sucursalisme. Que Joan Baldoví, l´única veu valenciana a Madrid, siga del poble de Joan Fuster potser no és una mera coincidència, potser és una garantia, però és una gran responsabilitat. Segurament lluitarà per tenir present al mestre i mirarà de reüll la lectura de capçalera socialista que el seu soci de govern autonòmic té sempre a la tauleta de nit: el Sermó de Bernat Metge amb la página oberta pel «siats de natura d´anguila en quant farets». I no, no volem ser-ho, no volem almoines dels reis de ponent, volem tenir veu pròpia. Clar , net i sense plors.
