El cant dels ocells

Comencen així els seus versos: En veure despuntar / el major lluminar / en la nit més ditxosa, els ocellets cantant / a festejar-lo van / amb sa veu melindrosa... Es reuneixen ocells de tota classe, compartint l´alegria i l´anar volant: l´àliga imperial, el pardal, el verdum, el lluer, el passerell, el tord, el rossinyol, la cotxa, el bitxac, el reietó, el cotoliu, el merlot, l´estiverola, el francolí, el puput, la tórtora, el colom, el picot, el borroner, la guatla, el cucut, la perdiu, la garsa, la griva, el gaig... I respon la cadernera... I encara li xixiuegen el pinsà, el xot, el mussol, el gamarús i el duc. Tots a favor de la pau.

La melodia del poema de Nadal, i les seues raons, va ser interpretat per Pau Casals amb el millor violoncel del món, a la tardor del 1961, a la Casa Blanca davant del president Kennedy, que dos anys després morí assassinat, i no pogué penjar a Casals la Medalla de la Llibertat, que li havia concedit. Anys més tard, a la tardor del 1971, les Nacions Unides li concedeixen la Medalla de la Pau. I ell començà un discurs emocionat i històric: I am a catalan..., un exiliat de 94 anys.

No cal discutir si l´himne afectiu de les Nacions Unides és aquella cançoneta ingènua de la natura, o ho és un altre, estrenat en el mateix acte d´aquella tardor del 1971, amb música del mateix Pau Casals, sobre un estricte poema de Wystan H. Auden, que declara: Where all are brothers, / None faceless Others. I acaba: Where fate is freedom, / Grace and Surprise.

Ah! Una vella nadala quasi barroca, gran experiència d´ornitologia mediterrània en la nostra llengua, la Casa Blanca del president demòcrata assassinat i de la mala bèstia que ara l´ocupa, les Nacions Unides, el violoncel de Pau Casals entre els sorolls insuportables, la pau necessària a l´altra cara del terror o el tedi... En el naixença, en l´anar fent pel món, i en el tràmit de la mort, ja que la melodia també és universal per a soterrars, al costat del nivell protocol·lari dels solemnes Requiem, i al nivell íntim i familiar de Red river valley, o És l´hora dels adéus, i fins i tot de My way. O del silenci.

Escoltar el significat del cant dels ocells, o d´una monodia en la geografia infinita d´un violoncel... O almenys fer cas de la cadernera, que diu, amb llibertat, gràcia i sorpresa, sense fer nosa, si és possible: Tot arbre reverdeix, / tota planta floreix, / com si tot fos primavera.