Fa uns dies parlava amb una amiga que em contava com la seua néta de sis anys que va a una escola pública i amb un currículum teòricament progressista estava patint els primers símptomes de masclismes al centre educatiu.

Em deia com uns xiquets de la seua edat ja havien decidit en quins jocs podien o no jugar les xiquetes amb ells al pati i com les havien relegat als espais que ells no utilitzaven. I quan Martina, que així s´anomena la néta de la meua amiga, va preguntar a un dels xiquets perquè les exloïen dels jocs, la resposta va ser immediata «Perquè sou xiquetes i estos jocs són per a xiquets». La xiqueta que és prou espavilada però té sis anyets, es va quedar sense recursos. Però quan va aplegar a casa li ho va comentar a la seua iaia que va montar en còlera. Li va preguntar a la xiqueta si en eixe moment hi havia alguna mestra o mestre al pati i si li ho havia comentat. Martina va dir que sÍ, però que la mestra no li va fer cas.

Esta anècdota no tindria més importància si no fos perquè ens mostra com d´arrelat està el patriarcat, fins i tot a les edats més tendres.

Els micro-masclismes estan presents a les aules i no sols per part de les criatures. El personal docent, amb la seua millor voluntat, lluita per tal d´eradicar violències de les aules, però de vegades no se´n adona de que reprodueix estereotips sexistes a les seues classes. I que això forma part del currículum ocult dels centres i l´alumnat també beu d´eixos comportaments involuntaris.

La falta de formació en temes d´igualtat entre dones i homes, la socialització diferenciada entre xiquetes i xiquets que encara s´està fent, la falta de propostes coeducatives reals als centres, les resistències patriarcals que encara existeixen dins de la pròpia administració educativa, etc. afavoreixen que eixes mostres primerenques de masclismes apareguen a les aules.

No anem a negar la importància que tenen per a les nostres criatures estes formes de masclismes súbtils però sempre presents.

I eixa importància ve donada perquè poden ser senyals que ens encaminen cap a formes de violències masclistes a les aules on, però no ser adultes les xiquetes, no són considerades com al que realment són: Víctimes de violències exercides sobre elles, precisament per ser xiquetes.

Martina, té la sort de tenir una iaia fantàstica que li explica les coses con cal i la xiqueta va tornar a l´aula i en un temps d´assemblea va exposar el que li havia passat i la injusta manera en que alguns dels seus companys les tractaven per ser xiquetes. La seua mestra va prendre nota del tema i es va implicar per a que situacions com la de Martina no tornaren a passar. Però la bona voluntat i la implicació d´esta mestra no acompanyaran a Martina al llarg del seu recorregut acadèmic.

Hem d´exigir a les nostres autoritats acadèmiques una major implicació en l´eradicació de qualsevol tipus de violència a les aules. I no podem deixar sols en els mans del personal docent una tasca que no és, ni de lluny, privada. Ha de ser de tota la comunitat educativa i, per tant, també de l´administració. Toca identificar eixes violències que es continuen donant a les escoles i instituts contra les xiquetes i dones adolescents i deixar de mirar cap a altre cantó perquè precisament s´exerceixen contra elles per haver nascut dones.