Aquell vell aficionat arriba a Alfarp recolzat en el seu bastó a disfrutar del que més li agrada. Ha travessat Turís, Montroi, Real, Llombai; en tots eixos pobles ha jugat i s'ha jugat a galotxa. Ja fa anys, molts anys que no es juga. La pilota és ja un vell record dels més vells. Recorda desafiaments que congregaven a centenars d'afic ionados quan els germans Baeza, un metge, un mestre i un advocat, anunciaven les seues partides a Turís, abans de la guerra; quan Angelón, Bernabé, Pardo...jugaven les últimes partides abans de que el futbol conquistara el cor a tots els jóvens; quan el Bato de Montroi, successor del llegendari Florencio, o Federico el de Real destacaven en les millors partides contra els pobles de la comarca. Recorda al Valencià de Llombai o al vell Pitral.
Llombai va ser escenari d'un desafiament per a la història secular davant del general Elio, quan el Roig d'Alcoi i Clari es van enfrontar al Nene, un liberal cap d'alguna partida solta, i Bandera. Si eixa partida la va presenciar el general Elio, es va haver de jugar abans de 1822, perquè un 4 de setembre va ser executat a València baix pena de garrot.
Junt amb Llombai es troba Alfarp i fins allí s'han acostat centenars d'aficionats per a disfrutar de la final de la Supercopa de Galotxa. És vesprada de gala i els aficionats travessen la porta davall la ceràmica que rendix tribut a Conrado Casanova...I es troben amb els juvenils de Montserrat i d'Alfarp en la final de la seua categoria. Han guanyat els d'El Marquesat.
En els temps jóvens del vell aficionat que arriba des de Godelleta no hi havia competicions de juvenils. No eren necessàries. Tots els jóvens jugaven espontàniament, en uns quants carrers al mateix temps. No eren necessaris programes com el de Pilota a l´Escola, perquè en les escoles es jugava a pilota; ni calfar-se les meninges per a veure la manera de salvar esta tradició, perquè no era tradició, sinó presència viva.
La partida estel·lar la protagonitzen jóvens de Quart dels Valls i de Montserrat. Rafa Ortiz i Zanón, amb pèl canós, campions que van ser del Trofeu El Corte Inglés, el torneig que va canviar la història de la pilota valenciana, i això ho saben bé els que saben de veres la història d'este esport, admiren la força i la depurada tècnica, amb les dos mans, de tots els protagonistes reconeixen, perquè saben de pilota, que qualsevol d'ells juga molt més del que ells van aconseguir a jugar.
Només un dubte: què hagueren fet estos xavals en carrers públics, de balcons, teulades i voreres? Mai se sabrà. A penes es juga en els carrers, espai reservat per a cotxes. Guanya l'equip de Moro, Alex, El Xato i Berbis, de Quart dels Valls. Ho han bordat. El Moro és el millor jugador de Galotxa de tota la història. I tinc per a mi que si s'haguera dedicat al trinquet haguera sigut una figura gran de l'Escala i Corda. Però el xaval té tarongerars, cases, carrera universitària i ànsies de disfrutar sense que ningú li mane en la seua agenda. Per això juga a frontó, a galotxa, a escala i corda i no juga a llargues perquè no el criden. I cobra quan li dóna la gana, segons el bon criteri del receptor i el pagador.
Es va omplir la pista d'Alfarp, no com el dia recordat de la seua inauguració en 1983, però més del que els temps feien pensar. I el diumenge es va omplir Pelayo, no com en la final del primer trofeu nadalenc, però més del que era d'esperar en dia de la Nit de Nadal. Allí presenciem la victòria de Puchol II i Pere sobre el trio de Genovés II, Javi i Tomás per 60 a 45 després d'una partida digna d'una final de Mestres. Pelayo s'ha salvat d'una mort anunciada. Ho ha salvat un mecenes d'esperit renaixentista, amant de la cultura i les tradicions valencianes. No sé quin serà el seu futur dins de tres décades...però sé que, la pilota seguirà si és que seguix viva l'ànima valenciana.
