Benvinguts a Suburbicon. Assegut a la butaca del cinema, en escoltar aquesta carta de presentació en el primer fotograma, em bellugue amb la satisfacció d´haver-la encertada. De fet, ja estava disposat, feia dies, a allunyar-me alegrement dels marges de la quotidianitat, fent-me ressò de Woody Allen, en saber la combinació excitant Clooney- germans Cohen que se m´oferia. L´atordiment amb què isc de la sala és una reafirmació. Mentre camine en direcció al cotxe recuperant les meues coordenades reals, recorde a algun parroquià absent com John Turturro.
No és la primera vegada que apareix el tema de les apariències, de les dobles vides i de les infelicitats soterrades (l´altre, el racisme, és tangencial ací) en aqueixa naixent societat de consum que era la nord-americana dels anys 50-60. De fet, personatges d´autors consagrats com John Updike o Saul Bellow reflectixen la inveterada insatisfacció d´una societat en continu i desquiciant moviment. Però en veure Suburbicon em ve a la ment, sobretot, el gran contista de la classe mitjana nord-americana que va ser John Cheever. Recorde contes com L´enorme receptor de ràdio, La cura o El lladre de Shady Hill, on veïns de blocs de pisos o de tranquils suburbis de parcel·les adossades, poden ser espies inquietants, lladres aficionats, o éssers infeliços buits d´expectatives reals i efectives. Però, sobretot, la novel·la Bullet park que també comença amb la descripció simbòlica d´un barri residencial i les paraules «Benvingut a Bullet Park» d´un agent immobiliari. És en aquesta idíl·lica contrada on assistirem a un drama de fracassos, mentides i enveges que acaben en un frustrat intent d´assassinat. Aqueixa suposada normalitat de les zones residencials vertebra Suburbicon. El final del film, on retorna l´assossec després de la tempesta, amb els xiquets jugant a beisbol, es també característica de Cheever (i d´alguna de les pel·lícules dels Cohen, amb certa amargor) amb finals com «tot tornà a ser meravellós» o «ací tot està bé». Això sí, s´ha canviat el to poètic, terapèutic i redemptor de Cheever per l´acidesa dels Cohen que desorbita el drama, amb tocs de comèdia, més convencional que oferix sempre Clooney. Són els temps, dic jo, de la post-veritat, amb el vertigen (de les novel·les de Delillo) que no admet futures arcàdies felices.
Arribe a casa i intente no pensar en les vides anònimes del meu veïnat. Potser aquesta incomunicació provoca les avaries a Suburbicon.
