Cada dia que passa se'm fa més present en el record que aviat es cumpliran cinquanta anys de la revolta estudiantil del maig francés que marcà vitalment una generació de joves europeus. Una generació en va quedar tocada, tant si la visqueren de dins i de veritat, com si la somiaren o els n'arribaren a penes unes quantes frases lapidàries, grafiades a les parets dels carrers a París, o als urinaris públics d'alguna altra ciutat. Perquè la revolta universitària del maig del 68 va tindre com a escenari i altaveu principals París, la capital europea en aquells anys.
Sense convertir-se en una revolució seguint l'ideari de l'esquerra comunista, el maig del 68 aconseguí canviar el rumb del pensament i la cultura d'aquells que no havient viscut la II Guerra Mundial, ni havien lluitat contra el nazisme, però sabien la catàstrofe que aquells deliris imperials havien ocasionat a la humanitat. París era la capital d'una Europa alliberada del fanatisme, i d'una França lliure i republicana que governava, tanmateix, el general De Gaulle.
A l'altra banda dels Pirineus hi havia una Espanya dirigida per un altre general, Franco, però aquest manava en una dictadura feixista que havia combatut contra una república legal. Els Pirineus separaven dos mons. Per això molts deien que la vera «Europa acabava als Pirineus». Dels joves d'aquesta banda, n'hi havia pocs que conegueren París, exceptuant aquells que hi marxaven com a emigrants. París, en aquest cas, era una metròpoli on es trobava faena perquè «els gossos es lligaven amb llonganisses».
Al món universitari d'ací, tanmateix, sí que arribaren aviat els ecos del que passava a París. Ho contaven les ràdios clandestines i les amistats que solien estiuejar a les nostres platges i portaven discos i llibres prohibits. Així, entre sensuals onades llunàtiques i melodies amoroses, ací s'experimentava el que aquella primavera llunyana havia provocat. Els joves se sentien contents de cos i alliberats de ment.
El món canviava, i canviar volia dir millorar, aleshores. Ho feia de pressa. També ací es volia entrar en una època nova i millor, cansats de les misèries del règim militar. Ací, el maig francés se'l va viure de lluny i d'estiu. Com un somni que potser un dia es podia fer real.
Serà recordat el Maig del 68 la pròxima primavera? A París només? No estaria malament que se'n feren unes reflexions, com ara perquè amb els anys s'ha passat del «prohibit prohibir» al «tot prohibit». D'extrem a extrem.
