Robar ha sigut el verb favorit d´alguns dirigents del PP durant anys. L´han conjugat en primera i tercera persona, en singular i plural, en totes les variants del pretèrit: perfet (han robat aixina i allina), imperfet (robaven a burro-barra) i plusquamperfet (hagueren robat encara més si els hagueren deixat). Isabel Bonig diu que han demanat perdó; i el passat, passat està. No, Sabeleta, no. Que han robat amb avarícia i s´han endut fins les graneres velles del despatx. Un parenostre, dos avemaries i tot perdonat? Què dius, dona! Ara toca conjugar altres verbs: reemborsar, reintegrar, restituir allò que s´ha robat. I després ja parlem. Val?
Desviar culpes amb la tècnica del ventilador -«el PSOE fou condemnat per finançament il·legal»- recorda l´escena del lladre que fuig corrent i, a fi de confondre els perseguidors, es posa a cridar: «al lladre!, al lladre!». Com que la corrupció és com la infidelitat, que la critica fins i tot qui la practica; i robar ha sigut, més que un verb, un hàbit; i més que un hàbit, una addició que els corruptes practicaven els dies de la setmana que comencen amb d, diré que està bé demanar perdó; però, oblidar-nos-en barata i no res? Els collons del Montgó! Han de tornar els cacaus robats. I si no ho fan ells, ho haurà de fer el PP que se´n va beneficia: anava dopat a les eleccions.
Com no vaig fer Catxillerat de Ciències per no desxifrar els enigmes barrocs que amaga el càlcul de derivades, no valoraré l´evolució del lladronici al País Valencià. Els que en saben diuen que la factura supera els 14.000 milions d´euros. Xifra que s´aproxima al pressupost de la Generalitat per a enguany. Així que fent números amb l´infal·lible compte de la vella, si ens tornaren el que han robat eixiríem a uns 3.000 euros per cap. Però no me´n faré il·lusions escrivint una carta als Reis d´Orient amb retard; perquè, com ja m´explicava ma mare de xicotet amb els comptes alegres del conte de la lletera, allò que no són comptes són contes.
