Quan la pilota valenciana professional no tenia competicions oficials, ni calendaris de tornejos d´ací i d´allà, sempre tan necessaris per a mantindre l´atenció mediàtica, existien els desafiaments. Però els desafiaments de veritat. Portem molts anys devaluant la paraula i qualsevol partida en què s´anuncien d´eixida uns pocs milers d´euros adquirix la digna consideració de desafiament. Anem a l´anàlisi semàntic de la paraula i potser entendrem millor la diferència entre desafiament i festival.
El desafiament és reptar, encarar-se contra algú anunciant la intenció de derrotar-lo. En la pilota, aplicada l´accepció, consistix en eixir derrotat i cuit d´una partida i en la febra de la decepció proposar una revenja, o una altra partida que parega inclús més difícil per al derrotat. Això sí, amb la cartera repleta de bitllets per travessar-los. A guanyar el doble o a perdre-ho tot. Eixe és el desafiament de veritat. I els hi ha hagut en la pilota professional, però sobretot en la pilota aficionada, quan esta omplia els matins dels dissabtes en Pelayo i moltes vesprades de molts altres trinquets. Tot allò ha acabat perquè els temps canvien, afortunadament. S´imaginen tot el món quiet?
El desafiament en els trinquets actuals, consistix a anunciar una partida que ve acompanyada d´una quantitat substanciosa de diners en apostes. És, per exemple, el desafiament que s´anuncia per al dissabte en el trinquet de Pedreguer amb Pere Roc II i Santi contra el trio de Miguel, Héctor i Tomàs II amb una travessa inicial de tres mil euros, que en estos temps és quantitat a tindre molt en compte. Diguem que és el sou de tres mesos d´un obrer treballant huit hores diàries. Segurament així ho entenguen millor. I per a que acaben d'entendre què és el que ha passat amb la pilota professional en els últims anys els direm, per si no ho recorden, que en els temps del Genovés, en qualsevol dels seus desafiaments, no s´anunciava una xifra d´eixida inferior als sis mil euros. Fa trenta anys resultava ridícul anunciar una xifra inferior com a desafiament. També és veritat que amb mil euros d´aquella època un obrer se les apanyava millor que hui. O siga, no sols en la pilota s´ha notat la depreciació.
Posats a rematar este assumpte dels desafiaments, els vells més vells recorden els d´Ibáñez de Casinos, que s´atrevia mà a mà contra tots. O aquell que va enfrontar mà a mà, a jugar sempre per baix cama al Roget de Carlet i el Bonico de Riola que va guanyar el primer per 60 a 55 però que va omplir les butxaques del segon perquè totes les propines van ser per a ell.
Fins i tot va haver-hi un desafiament que hui seria impossible pensar, per allò de la llibertat fitada de la plantilla professional. Va ser el que el 20 de desembre de 1974 va enfrontar a Eusebio, primera figura en els anys seixanta, mà a mà contra un aficionat, Jose el Firer. Xifra milionària en pessetes de l´època. Eusebio, lliure, sense tirar-la des del dau a la galeria i Jose, agafant la pilota des d´on caiguera i refilar-la com vullguera. Va suar el que no està escrit Eusebio per a guanyar 40 a 30 i va haver de llançar des dels rebots, o a bragueta, 48 pilotes a les galeries. Única manera que Jose el Firer no tinguera el quinze al seu favor.
