Els sentiments universals apleguen a qui els vol rebre, i es fan entendre independentment de les formes... si n´hi ha bon fons. «Oh, la meua vida està canviant cada dia, de totes les formes possibles. I oh, els meus somnis, mai res és el que pareix». Així comença la lletra d´una de les meues cançons favorites: Dreams, de The Cramberries. Tot el món s´haurà assabentat a hores d´ara que la seua cantant inconfusible, Dolores O´riordan, ja no trenca la veu més. Els qui teníem o mampreníem a tindre coneixement i consciència als anys 90, coneguem bé els èxits que protagonitzà junt amb la seua banda. Per això esta setmana no han parat d´eixir publicacions referents a esta gran pèrdua de la cultura musical internacional.
Ressonem amb els esdeveniments sobtats de la vida que ens identifiquen. Ens espavilen, ens peguen un carxot -més o menys afectuós- per tal que reviscolem i ens despertem del son sense somnis que -sovint- és el dia a dia. He llegit en alguns titulars que l´existència d´esta dona amb increïble talent estigué marcada per abusos i malalties físiques i mentals. En topetar-me amb eixa informació que no havia demanat, he sentit incomoditat i certa malíccia. Les etiquetes, les categoritzacions, l´ànsia d´una realitat reduccionista -per part de la societat general- no descansen mai i no ens para bonic, la veritat. Està clar que tan sols és una curiosa tendència humana que sol ser més evident quan mor un famós -sobretot quan és tan jove-. Però la trobem també als carrers quan els protagonistes dels xafardejos quotidians són anònims.
De vegades ens ve bé saber que ningú se salva de les ombres, que qualsevol pot tindre monstres en el seu armari i necessitat de posar un llum en la foscor. Mentres siga des del respecte i la humilitat de qui reconeix que està aprenent sobre la marxa com el que més, de categoria. Si efectivament hi ha coses que inevitablement se saben i s´escampen, almenys que servisca a quelcom més que només al morbo. Em quede amb que gràcies a que les interpretacions de Dolores encisaven al meu germà major les vaig descobrir, que algunes estan en els meus recopilatoris casolans -que feia anys enrere per animar-me-, que altres enlluernen alguns dels meus vídeos familiars més importants, i que ella nasqué en Irlanda, país que -em faig recordatori- sempre he volgut visitar. Diuen que encenem la música per apagar la vida i el seu soroll. En ocasions és la melodia qui s´apaga, però una flama sempre es queda encesa.
