Gay Tuchman, sociòloga especialista en mitjans de comunicació i gènere, faria valuoses aportacions al tractament que, en general, molts dels nostres mitjans de comunicació han donat a l´afer Diana Quer. Quan a l´estiu de 2016 aquesta jove no tornà a casa després d´una nit de festa al poble del costat, la maquinària mediàtica posà en marxa la fàbrica de prejudicis i la formigonera llençava així el primer relat marcadament masclista d´aquesta terrible història. La seua forma de vestir, els seus xats i anar sola pel carrer a hores intempestives eren la primera pedra de la cuirassa que, fabricada a estall, dificultava cada dia més l´accés al dipòsit on Diana Quer estava submergida.
L´encofrat continuà emplenant-se de prejudicis però d´altre tipus: no era una xica discreta a les xarxes, la inqüestionable ciència grafològica deia que era immadura i amb baixa autoestima i, per a completar el llistat de faltes inconfessables de la víctima, un rotatiu publicava les «altres desaparicions» de la víctima, en clara al·lusió a la fugina que feia a l´escola. Amb tot i això, encara quedava una mica d´espai per a abocar altre tipus de residus, els orgànics, potser igual o més excitants que els anteriors: el reducte familiar, i airejar així els draps bruts de casa, mostrant una mare frívola i un pare que, més centrat que la mare, es disputaven a cop de demanda judicial la tutela de la filla. Els atovons ja estaven cuits per al doble soterrament i la notícia completament fabricada.
Mark Fishman, sociòleg, estudiava i observava les rutines en la creació i les dinàmiques que serveixen per a fabricar una notícia. Quines són les lògiques que se segueixen en la producció de la notícia? Quines són les rutines que s´imposen en un consell de redacció durant la fabricació de la notícia? I, potser, la pregunta més interessant i difícil siga: les notícies s´han de fabricar o simplement s´ha de contar la realitat del que està passant? Tuchman ens contesta, diu que la notícia és el dispositiu que serveix per a construir la realitat i no per a reflectir-la.
Amb l´afer de Diana Quer s´entén perfectament allò que apuntava el sociòleg esmentat quan deia que el periodisme de rutina transmet una concepció ideològica del món perquè allò que conten els i les periodistes no és realment el que està passant. Només mantenir el malnom de l´assassí atorga al relat una familiaritat i una complicitat que aborrona. Els mitjans de comunicació s´ho hauran de repensar i potser hauran de reflexionar en profunditat, des de dins dels seus òrgans de direcció i de redacció, i plantejar-se si al món on vivim, ara per ara, li convé o no canviar les rutines.
