Malgrat que fa temps que vinc col·laborant esporàdicament amb el Levante-EMV, hui encete una nova etapa a este mitjà de comunicació que ha confiat en mi i en la meua veu. Començar amb columna pròpia vol dir assolir un compromís personal de treball, però també d´estar atenta al que passa cada dia al nostre voltant i prendre partit. I, com no por ser d´altra manera, també de saber encaixar les crítiques que poden aplegar.
No és cap secret que sóc una dona treballadora, feminista, d´esquerres i atea. I, per suposat que eixa mirada serà la que es trobarà a la meua columna: Perquè em dóna la gana. El nom és el resultat de la broma d´una companya que, al comentar que havia de buscar un nom, ella va riure i va dir: tractant-se de tu podria ser «perquè em dóna la gana» i tota la gent que estavem a la feina varem riure. Després varen sorgir altres possibilitats i una, també molt xula, era «Des del policromatisme» que va apuntar un amic. Però per votació familiar i per convicció personal m´he decidit finalment pel primer nom.
Perquè em dóna la gana es una manera d´autoafirmació davant les continues imposicions socials. És una forma de dir prou, una manera de recordar a qui tinga el poder en cada moment, que no tot es tolerable i que hi ha gent que ens hem apropiat de les nostres veus i, d´una manera u altra, les fem servir. Perquè ens dóna la gana no quedar-nos en silenci.
No busque interpel·lar a ningú ni qüestionar cap altra veu. Senzillament afirmar el meu dret, el nostre dret a decidir dir o fer o no fer, algunes coses pel pur plaer fer-les. Buscar una mirada crítica a la quotidianitat i el reconeixement de l´autoritat pròpia per a prendre la paraula i defensar que altres opinions són possibles.
Perquè en dóna la gana buscarà ser una veu pròpia de dona un poc agosarada i que no creu gens ni mica amb el neoliberalisme que poc a poc ens esta guanyant la batalla. I a qui tampoc li agrada gens l´immobilisme en el que massa gent esta instal·lada o s´esta instal·lant.
Perquè em dóna la gana no és, en absolut, una manera d´imposar la meua cosmogonia a ningú. És, senzillament, una manera d´estar a la vida i fent el que crec que he de fer. I crec en el poder curatiu de les paraules per fer este món un poc més divers, plural, humà i sobretot, més just. Perquè em dóna la gana que eixe siga un dels meus objectius vitals. Et sumes o prefereixes callar?
