Sona de nou el telèfon. El sonsonet no desistix, per una cosa o altra. Whatsapp, correus, cridades perdudes. Sí, existix el mode «silenci». Però de vegades no saps què és pitjor, si tirar mà d´ell o no, donat que si ho fas la cara de bajoca que se´t queda quan tornes a acudir a l´aparell és bonica. T´escabusses en cabassos de notificacions i converses pendents, i se´t fa de nit abans de respirar fons i confiar en que no t´ofegaràs. Si més no, hem d´adaptar-nos a l´embolic tecnològic-digital i seguir ballant entre tantes connexions i estímuls, sense que els cables se´ns creuen i acabem esvarant i caient. No ens queda una altra... o sí.
M´ha cridat l´atenció que últimament alguns artistes joves com són Ed Sheeran o Justin Timberlake han amollat que pretenen retirar-se de la música quant abans. O almenys, deixar de dur la marxa que duien fins ara i com la duien. No és tan sorprenent en el sentit que s´ho poden permetre, donat que els beneficis dels seus treballs són estratosfèrics -i seran, gràcies a les regalies-. Tampoc no és d´estranyar que estiguen fins a dalt de viure tan intensament, sense parar en torreta mai entre gravacions, gires, entrevistes, esdeveniments... alhora que han d´estar a l´aguait de les xarxes i tot el que es cou entre bambolines. Encara que els protegisquen un grapat de professionals que s´ocupen dels detalls de cada aspecte de la seua trajectòria professional, la càrrega està. I pesa.
Sobretot quan tens els sentits posats en escoltar els sentiments, i altres perspectives que pretens assolir -no tant materials o pragmàtiques-, com segurament és el cas d´estos reconeguts músics. Tant l´un com l´altre, han fet al·lusió al desig de dedicar-se més als fills i la família com a raó principal per a renunciar a la seua passió. Si assimilem bé este anhel que expressen, és prou fàcil que el propi se senta al·ludit i reaccione, afectant-nos d´alguna manera. Potser es manifeste en un crit interior, o en un somriure irònic. Pot ser l´aire còrrega -desgolat entre idees no realitzades- en forma d´un bufit que oscil·la entre la indignació i la resignació. Podria ser també que penjàrem l´ànim i la il·lusió al ganxet d´un sospir. Sovint pensem que només algú que està segur que la terra que xafa no s´afonarà, és capaç de donar un gran pas cap al que veritablement vol. Però qui diu que quan peguem el bot no sorgirà de les pròpies capacitats un entramat que ens agarrarà al vol, evitant la tragèdia? Un altre toc. Contestem?
