Acabat l´any dedicat a Vicent Blasco Ibáñez, realitzat amb motiu del 150 aniversari del seu naixement, és moment de reflexió. No és casual que es realitze en este mes de gener. Un 28 de gener del 1928 va morir a Menton. Es trobava lluny del país que estimava però amb el desig que el seu cos es confonguera amb esta terra de València perquè era: «l´amor dels seus amors».
L´impuls de la Generalitat Valenciana i el gran treball de l´ajuntament de València ha fet que Blasco no haja passat desapercebut el 2017. S´ha recuperat la trajectòria biogràfica i s´ha rellegit part de la seua obra. Tanmateix, a mesura que passa el temps, els ideals i els reptes dels personatges il·lustres són vistos com a tradicions i imatges quietes. Es descontextualitzen les circumstàncies que feren possible les accions i les línies escrites.
Amb esta idea, és important repassar de nou Blasco Ibáñez. Després de 90 anys de la seua mort, és una figura de consens. Eixa realitat resulta gojosa i alhora preocupant. El goig ve servit pel fet que es reconega un dels intel·lectuals més intensos i amb més facetes. La projecció internacional del personatge valencià sols és comparable a la de la família Borja. No obstant això, preocupa que una personalitat envoltada de provocació i ganes de transformar la societat siga vista com un element propi de la tradició. Sembla que es considera com un mite, que com que no es pot expressar, resulta còmode de contemplar.
Tanmateix fa 90 anys va morir exiliat a Menton. No era casual. Suposava que els seus valors, allò que entenia era la vida i la projecció de la seua terra, resultava incomprés i perseguit. Amb el seu traspàs, es moria un projecte de valencianisme federal i progressista que fou perseguit a principi del segle XX. Amb la defunció acabava eixa personal persecució d´oligarquies polítiques i religioses. Morien amb ell la defensa de valors que se centraven en la temàtica valenciana per a manifestar-se contra la xenofòbia (La Barraca), la violència de gènere (Flor de Mayo), l´anquil·losament de les classes polítiques (Entre Naranjos) o molts altres valors actuals que encara val la pena reivindicar des dels pensaments premonitoris llançats per les obres de Blasco.
A hores d´ara hi ha molts motius per a mirar l´escriptor polifacètic. És un bon exercici acostar-se i comparar aquell estat d´ara i el de hui. Es comprova que queden encara oligarquies polítiques i fraus. Resta encara una societat que ha de ser més laica i més respectuosa. No existix eixe federalisme tan necessari i que ell va reivindicar. A més, cal recuperar una part dels seus valors republicans. Tots eixos apartats sembla que s´obliden en reconéixer a Blasco Ibáñez. Alguns dels qui aleshores li perseguien, i als qui ell continua perseguint a través dels seus llibres, són els mateixos que li aplaudixen. Així que en este 2018 queda prou per a llegir entre línies de Blasco Ibáñez. Hi ha molt de profeta i de reivindicador que cal no perdre de vista. El gran escriptor és digne d´admirar però tampoc no s´ha d´oblidar tot el llegat progressista, visionari i clarivident que va deixar.
En definitiva, s´arriba als 90 anys de la mort d´un intel·lectual valencià que no es pot continuar matant cada dia amb aplaudiments que silencien la seua veu. No ens acontentem amb el Blasco que ens mostren. És important pensar en el que ha arribat i en el que es pot recuperar del personatge. Toca ja que torne a provocar les ments. Per damunt de la imatge del personatge, existix un llegat que val la pena reivindicar, actualitzar i escampar en esta societat valenciana del segle XXI.
