Tal dia com ahir, però de 1962, també era dilluns. Eixe dia, el president argentí Frondizi i els militars signaven l´acta que deia: «El retorn de Perón és impossible». Perón, que havia guanyat les eleccions lliures de 1954 amb el 62% dels vots, era proscrit i fins i tot prohibien esmentar el seu nom, substituït per l´apel·latiu el tirà pròfug. Mutatis muntandis —canviant el que calga canviar— 56 anys després el govern espanyol i el seu sidecar el Tribunal Constitucional fan una versió actualitzada d´aquella arbitrarietat, fent impossible el retorn de Carles Puigdemont. Canvia l´escenari, els actors i les circumstàncies, però l´obra és la mateixa.
El TC permet investir Puigdemont, però (la paraula però és la clau) per a què passe tot seguit a la presó, no al despatx de la Generalitat; com la temptació que Déu ens posa al davant per a, si caiem en ella, castigar-nos després. I si el candidat exiliat és investit telemàticament? S´invalida la investidura i el rei Fel-i-pet no signa el nomenament. La venia del TC recorda El mercader de Venècia: pot vostè cobrar-se la lliura de carn de la part més propera al cor, però (l´inevitable però) amb la condició de no derramar ni una sola gota de sang. Una solució optimista però impossible.
En no limitar-se a admetre o no el recurs, el TC s´ha passat per l´engonal les normes processals dictant mesures cautelars que prejutgen el fons de la qüestió. Ja es va omplir de coliforms fecals quan la sentència sobre l´Estatut, i ara el pillem amb els pixats al ventre dictant condicions que permeten de iure, però impedeixen de facto, la investidura. Convertit en majordom del govern, no interpreta la Constitució, legisla, facultat que no li pertoca; tot i atribuint-se competències del Parlament, com ara, reglamentar la investidura. Montesquieu ha mort. En Espanya no hi ha separació de poders. I ara la pregunta inquietant: si, com ha transcendit, el govern ha pressionat als jutges del TC, qui diu que no pressiona també als jutges del Suprem?
