En el teatre de l'absurd en què s'ha convertit la política espanyola no podia faltar Albert Boadella en el seu paper de president «tabarner»: autoritat màxima d'una Tabàrnia imaginària. La gent pregunta qui és aquest còmic que fa d'imitador de Carles Puigdemont. Ho pregunten els joves que no l'han vist mai en escena i només s'informen pel Google de tot allò que, segons ells, pertany a un passat fantasmal i caspós, per antic; o antiquíssim, per als usuaris devots de les xarxes pescateres des de les maquinetes internèutiques.
Diré que el còmic Boadella (ell s'autodefineix com a «bufó», que en català igual significa «nan grotesc» com «noi simpàtic») va ser un personatge de la faràndula, cèlebre durant la transició política especialment per haver fugit a França, com un àgil volantiner, motiu pel qual va ser declarat pròfug de la injusta justícia del moment, la dictada pel règim franquista, per bé que molts residents a França -ell mateix, i molts altres- es consideraren exiliats polítics.
Aquesta consideració -fugitiu de la llei espanyola aleshores vigent, i alhora exiliat en una república- la va merèixer per ser ideador i director de la tragicomèdia «La Torna», on es parodiava el règim militar del Caudillo Francisco Franco, qui havia mort un parell d'anys abans.
Una experiència, la de pròfug o exiliat, de la qual el dramaturg va aprendre moltes savieses humanes, imagine. Quan va tornar enrere (a la «Catalunya espanyola» que diuen els francesos) les seues obres es van dedicar a parodiar uns altres personatges més casolans, com el president de la Generalitat Jordi Pujol, a qui transformà en un «Ubú» domèstic (a la manera d'Alfred Jarry), però més sainetesc que no surrealista. L'artista Albert Boadella també va ser el director de «Visenteta de Favara» una astracanada a la valenciana muntada a partir del sainet eròtic «El virgo de Visanteta» de Josep Bernat i Baldovi; i d'unes quantes altres obres exitoses. Unes obres que tinc dubtes si ara podrien ser presentades en un escenari. Ironies, aquestes, que dugueren Boadella a refugiar-se a Madrid (com a «refugiat» que no «exiliat»), i ser tractat com el bufó català d'Esperanza Aguirre, quan aquesta senyora era l'ama de la política pepera, admirada com a «La Reina del Chantecler», per bé que ella no s'assemblara gens a donya Sara Montiel.
Açò ho dic com a recordatori de qui ha passat de ser considerat el Dario Fo català a voler ser el Beppe Grillo «tabarnari». Ironies de la vida.
