Em diuen Ivana Frasquet i sóc professora d´Història contemporània. Vaig nàixer a Cullera i tinc 42 anys. Sóc, probablement, la persona més jove que es presenta en una candidatura a aquestes eleccions al Rectorat de la Universitat de València. Això no és cap notícia és, només, una realitat. O potser sí, tenint en compte que des de Pedro Ruiz (qui va ser rector amb 43 anys) la Universitat ha anat envellint -com és natural- però sense donar pas al relleu generacional. Als joves ens ha costat molt arribar, molt. I encara costa.

Sempre he estat una persona inquieta -inconformista diria ma mare, per donar-li un punt de rebel·lia- que ha participat activament allà on ha estat treballant. Per la meua formació acadèmica i personal, pels mestres que vaig tindre i per la conjuntura que em va tocar viure, sempre he pensat que l´educació pública és l´eix fonamental d´una societat lliure i democràtica. Que la igualtat d´oportunitats no naix, es construeix. Que l´ensenyament ha de ser de qualitat, no de caritat.

Des dels meus inicis universitaris com a becària d´investigació (aleshores treballàvem sense contracte ni cap dret laboral associat a ell) he estat implicada en defensar els valors que, pense, hauria de representar la universitat pública. Com a membre de Joves Investigadors (l´associació que acollia al seu si als becaris de les cinc universitats públiques valencianes) i presidenta de la mateixa l´any 2003, vaig defensar la qualitat de la investigació que produïa aquest col·lectiu i la necessitat de ser reconeguts com a professionals mitjançant la conversió de les beques en contractes d´investigació que inclogueren els més elementals drets laborals. En aquells moments, segons els estudis que havíem fet, un 50 % dels articles científics publicats a Espanya estaven signats per un jove investigador amb beca. És probable que, amb les exigències cada vegada més difícils d´acomplir de l´Aneca, actualment aquesta xifra siga inclús superior. Invertir en ciència és invertir en futur i això ha de ser un horitzó a llarg termini, que permeta la incorporació dels joves científics a la universitat.

Aconseguits els contractes per dignificar la relació laboral del personal investigador en formació, pareixia que tot anava bé. Aleshores va esclatar la bombolla amb el R. D. 14/2012 i començaren a vindre les retallades, l´augment de les taxes per a l´estudiantat i les conseqüències que això tenia per a les seues famílies -qui no ha tingut un estudiant al llarg d´aquests anys que ha abandonat els estudis per motius econòmics- la incertesa del futur dels contractats laborals, la reestructuració dels estudis a cost zero i moltes altres qüestions que atacaven directament al cor de la universitat pública.

No em podia imaginar que les societats contemporànies del segle XXI malbarataren d´eixa manera el valor més essencial de l´educació instal·lat pels revolucionaris des del segle XVIII: la universalitat. Perdonen la deformació professional. En aquells moments jo era ajudant doctora al Departament d´Història contemporània de la UV i amb alguns companys i companyes vam constituir la Plataforma del Professorat Ajudant i Ajudant Doctor (Paiad) per lluitar contra la precarització a la qual la universitat es veia abocada amb l´aplicació estricta de les lleis estatals i autonòmiques en matèria de retallades. Els joves ajudants doctors que havien arribat amb moltes dificultats a incorporar-se a la carrera docent i investigadora eren la baula més feble de la cadena i com a tal van patir les pitjors conseqüències. Alguns d´ells, dels qui van fundar la plataforma, encara esperen la seua promoció amb un contracte interí, pares i mares de família, amb més de quaranta anys. Ací tenen vostès la raó del perquè ens hem envellit. Ens hem paralitzat i ens ha faltat també solidaritat institucional.

Jo no espere de la Universitat remeis miraculosos ni fórmules màgiques que resolguen els problemes d´avui per a demà. El que espere es compromís de futur, ganes de fer que les coses funcionen, voluntat política per construir una universitat més democràtica, més lliure i més universal. I per aquestes raons és per les que acompanye a Maria Antonia Garcia Benau en el seu projecte de ser rectora de la Universitat de València. Rebel com sóc, no puc quedar-me mirant un horitzó que cada vegada s´allunya més. Si volem una universitat pública i de qualitat, hem d´actuar ja. Per això estic #AmbTu.