Al voltant de la polèmica suscitada pel canvi de logotip de la Generalitat, voldria oferir unes dades, fins ara inèdites, però que formen part de la xicoteta història dels nostres símbols. El logo utilitzat des de 1985 i que ara es vol substituir, no deriva, com s´ha dit, de l´emblema preautonòmic de 1978 -obra, segons crec, d´Enric Llobregat- sinó del disseny linial que figura en l´Annex III de la Llei de Símbols, de 4 de desembre de 1984.

En efecte, per Decret de 17 de juny de 1978 el Consell del País Valencià assumí com a pròpies, molt encertadament, les armes de Pere II el Cerimoniós, escut reial que a partir de Ferran II el Catòlic va esdevindre emblema regnícola. El disseny adjunt s´inspirava en l´esplèndid blasó de la Porta de la Xerea, conservat al Museu de Belles Arts de València, però, a parer de molts, no resultava satisfactori, sobretot des del punt de vista estètic.

La Presidència de la Generalitat va demanar assessorament a Pere Maria Orts i el distingit erudit i heraldista encarregà un nou dibuix al meu amic Antonio Francisco Sánchez Hernández, natural d´Albacete, llicenciat en Belles Arts a València i a hores d´ara professor d´Ensenyament Secundari a Galícia. Feia més de deu anys que es dedicava al disseny heràldic i Orts li havia encomanat la confecció d´alguns escuts, tant municipals -de la Marina Baixa-, com d´algunes famílies valencianes. A mi mateix em va encarregar que l´orientara i que supervisara el disseny. Una volta enllestit, el portàrem a casa de Pere Maria, que mostrà la seua satisfacció i hi donà el vist-i-plau. Recorde que vingué a arreplegar-lo Josep Maria Felip. És el dibuix que apareix, sense cap modificació, al Diari Oficial de la Generalitat.

Per a la realització de l´escut ens servírem sobretot de dos fonts. Primerament, del Boletín de Información Municipal de l´Ajuntament de València, núm. 61 (1969), que conté un bon reportatge gràfic sobre les vicissituds del senyal reial al Cap i Casal. En segon lloc, del llibre Scots Heraldry (segona edició, 1956), amb mostres magnífiques de blasons medievals, escrit per sir Thomas Innes of Learney, el qual, com a lord Lyon King of Arms, va exercir la màxima autoritat en qüestions heràldiques a Escòcia (1945-1969).

Una de les principals diferències amb el model de 1978 és que en el disseny oficial de 1984 el mantellet que cobrix l´elm apareix onejant. El detall està tret dels escuts reials que figuren en les portes dels Serrans i de Quart, i proporciona una sensació de moviment o dinamisme que desapareix en el logo més recent. Aquest conté, a més a més, algunes modificacions difícilment justificables. En primer lloc, la creu del mantellet (creu d´Ènnec Aritza) ha deixat de ser «patent curvilínia», tal com establix l´article 6 de la Llei de Símbols. D´altra banda, dos figures amb tant de ressò històric i popular com la corona i el drac s´han infantilitzat i, al remat, han quedat reduïdes quasibé a caricatures. I, el que encara és pitjor: com en el logotip anterior, el símbol central dels quatre pals (o barres) no resta gens clar.

És veritat que escuts i logos són realitats distintes, però, ¿de deveres tenim necessitat de tanta innovació i simplificació? Crec que el problema té a veure, a nivell global, amb la primacia -o més prompte dictadura- de la tecnologia, sumada, a nivell valencià, a la secular falta d´apreci per la nostra personalitat històrica. I encara, ens trobem davant la qüestió crucial de la identitat. «Qui perd els orígens€» Si eixa lapidària afirmació de Raimon és verdadera, pot haver-hi adaptacions que en realitat constituïsquen alteracions. Amb paraules de John Henry Newman, no tot canvi o desenvolupament preserva el caràcter. ¡Quina llàstima que el Consell Tècnic d´Heràldica i Vexil·lologia no tinga al nostre país les competències que -àdhuc en matèria penal- exercix a Escòcia el Lyon Office!