El vodevil del procés d´elecció de Luis de Guindos com a vicepresident del Banc Central Europeu no ha fet més que corroborar la tesi que Jordi Sebastià argumenta en el seu llibre recent Quadern de l´Europa trista (Bromera). Sebastià, que ha sigut eurodiputat per Compromís, narra a cor obert la seua experiència política a l´Eurocambra amb una sinceritat, sovint descarnada, que és molt d´agrair. No defuig en cap moment la descripció d´una realitat «trista» que, malauradament, no té res a veure amb la visió idíl·lica de l´Europa gòtica, amb paraules de Joan Francesc Mira, de les universitats, el Renaixement, l´Humanisme, la Il·lustració o els moviments i les grans revoltes per la llibertat i els drets ciutadans.
Al capdavall, l´autor posa en relleu una vegada més la impossibilitat de construir una Unió Europea que siga el resultat d´una democràcia de tots els països que formen part davant la implacable supremacia dels estats i la política del quid pro quo (o intercanvi de cromos, podríem dir) entre ells i els seus interessos, fins i tot els més espuris. Els Estats-nació continuen sent els que marquen la rutina i són els que tenen el poder polític i la capacitat de decisió. La resta són cants de sirenes, més o menys utòpics o idíl·lics. Esta és la dinàmica del dia a dia, previsible i avorrida fins a límits fins i tot inabastables.
La Comissió Europea, que hauria de ser el govern comunitari, no respon en absolut al Parlament Europeu o a l´elecció directa pels ciutadans. Les resolucions de l´Eurocambra no deixen de ser simbòliques, encara que sent molt optimistes poden sensibilitzar l´opinió pública o tindre algun efecte més o menys polític sobre els 28 països. Fet i fet, els organismes que tallen l'abadejo són els consells de ministres i el Consell Europeu on són els Estats els que arriben a acords en funció de la repartició del poder o del poder d´influència de cada país segons la seua proximitat a algun dels grans que marquen realment el camí a seguir, siga Alemanya o siga França.
Este és l´autèntic drama de la construcció europea, un drama que no per més dit deixa de ser-ho, òbviament. I qui sap si este és el motiu central pel qual és una institució supranacional força allunyada dels ciutadans. La gent no té ni punyetera idea sobre la Unió Europea. Un allunyament que no és qualsevol cosa, per descomptat, i que pren constatació empírica i sociològica en l´astènia que desperten, una convocatòria darrere de l´altra, les eleccions al Parlament Europeu.
Si de cas, els joves són els que gaudeixen del privilegi de les beques Erasmus o els ciutadans més viatgers que circulen amb llibertat de duanes i controls i paguen amb la mateixa moneda en diferents països. O els programes europeus d'ajuda econòmica segons diferents conceptes. Això és molt important, no cal dir-ho, importantíssim, però no és suficient per a construir la utòpica idea de la Unió Europea. La veritat és que es tracta d´una qüestió molt complexa, sens dubte, sobre la qual seria irresponsable afegir demagògia fàcil.
Però, clar, la imminent elecció de Luis de Guindos com a vicepresident del Banc Central Europeu, després que la comissió corresponent de l´Eurocambra mostrara la seua predilecció pel candidat irlandés, Philip Lane, ha posat de manifest, una vegada més, la impressió de presa de pèl de la democràcia a la Unió Europea. És a dir, la candidatura de Lane ha hagut de retirar-se perquè de Guindos té el suport de l´Eurogrup (els 19 països de la zona euro) i el Consell de Ministres d´Economia (Ecofin).
Amb altres paraules, és una candidatura que forma part del paquet d´intercanvi de poder entre els més importants, Alemanya i França, i no es descarta que l´operació siga un esglaó d´una altra més àmplia que acabarà amb una presidència alemanya del BCE. La veritat és que tenim el que tenim i millor que hi haja acords entre països i fòrums de discussió i posada en comú de polítiques i valors compartits, que els tenim. Clar que sí. Però la impressió d´avorriment, astènia i presa de pèl cada vegada que els mitjans informen sobre estes circumstàncies és sempre inevitable. El paperot de la Unió Europea i l´expressió democràtica del seu òrgan més representatiu, l´Eurocambra, fa una mica de vergonya aliena. Per estes raons recomane encaridament el llibre de Jordi Sebastià: és un llibre molt ben escrit, honest i directe que, malgrat tot, no deixa de creure en la utopia europea.
