Com són les coses! En 1999 la RAE castellanitza els topònims catalans, bascs i gallecs en l´Ortografía de la lengua española, i el Govern d´Aznar —guardià de l´ortodòxia més pròxima a quan al Pardo hi havia un senyor que eixia al No-Do— no diu ni mu. Ara l´Ajuntament de Bellreguard valencianitza els senyals de trànsit i el delegat del Govern de Rajoy ordena que estiguen també en castellà. La pregunta que faig, assessorat per Perogrullo, és: per què el Govern no aplica la reciprocitat situant cartells bilingües als vials de competència estatal que travessen el terme municipal de Bellreguard, com la N332? O tots moros o tots cristians.
Estan potrosos perquè la senyalització en valencià visualitza la nostra identitat. Sent Bellreguard un municipi situat en territori de predomini lingüístic valencià, és lògic que la senyalització viària informe en la seua llengua principal. Més valdria que el Govern central cuidara millor el disseny gràfic dels senyals allà on aposten per panells bilingües, a fi d´evitar problemes de seguretat com a conseqüència del temps invertit pels conductors per a percebre les informacions.
Com sempre, tapolem amb la curiosa paradoxa que el requeriment és per retolar només en valencià, no quan es fa solament en castellà. Posats a fer requeriments, que li l´envien també a la RAE per castellanitzar —fins i tot incorrectament— noms oficials com el del meu poble, que de la Font d´En Carròs ha esdevingut Fuente Encarroz. Diuen defensar el bilingüisme; però només als pocs àmbits on el valencià és preeminent. Cal l´equivalència entre valencià i castellà, diuen. Ja m´agradaria. Que al cinema hi hagués pel·lícules doblades al valencià tant com n´hi ha al castellà. Que al connectar la tele o la ràdio escoltara una llengua igual que l´altra. Que el notari, el jutge o la caixera del supermercat em parlaren en valencià i no sols en castellà. Que a l´etiquetes de les mercaderies el valencià deixés de ser tan exòtic com el swahili. Equivalència, diuen. Vinga va.
