El proppassat dia 2 de març ens va deixar l´historiador i medievalista Francisco A. Roca Traver -nascut a Torreblanca el 1921- i que, per a mi, sempre ha estat i estarà «don Paco Roca». Va ser professor meu a l´institut Sant Vicent Ferrer, d´Algemesí -on ens explicava història contemporània, en COU-, però, sobretot, va ser la primera persona que em va fer veure que les valencians teníem una història pròpia: ell em va parlar del Dietari del capellà d´Alfons el Magnànim -que després jo editaria-; em va obrir les portes de l´Arxiu Municipal de València i em va ser guia per a elaborar la meua tesi de llicenciatura, que va seguir de prop el seu treball El mustaçaf de Castellón y el Libre de Mustaçaffia (Castelló, 1952). També , gràcies a ell, vaig publicar un dels meus primers articles, al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. Per tot això, ja li hauria d´estar ben agraït.
Però, si vull fer, ara, aquesta nota -trist per una notícia com la de la seua mort- és perquè, sobretot, va ser amb mi un bon amic. En els últims anys, de tant en tant em telefonava -amb la seua veu sempre jovenívola- i em parlava dels seus projectes -alguns dels quals encara descansen en alguna institució valenciana, esperant ser publicats-; i, sobretot, em transmetia el seu afecte per la nostra història medieval: Bonifaci Ferrer o els últims reis del Casal d´Aragó l´entusiasmaven. Jo li parlava del que portava entre mans en aquell moment i ell, sempre generós, m´oferia dades i idees que, en alguns casos, m´estaven útils. Era un recercador incansable: em demanava bibliografia que jo li feia arribar tan aviat com podia per evitar-li la impaciència i ell, de tant en tant, em passava notícies sobre documents de l´Arxiu Municipal de València que coneixia ben bé i com pocs investigadors nostres.
La veritat és que escric açò i encara no sóc capaç de creure-m´ho. De vegades, ell mateix em deia que ja li quedava poc. Però jo sempre l´animava i li deia que viuria, com a mínim, 115 anys. Li´n desitjava més, sense dubte. El temps, però, no ens perdona i, en una frase que li hauria estat ben cara, sabem que no hi ha al món res més cert que la mort i més incert que l´hora d´aquella. Vertaderament, trobaré a faltar a don Paco, amb qui, malgrat les nostres diferències sobre qüestions lingüístiques, sempre em va resultar fàcil arribar a un punt dolç d´entesa. Segur que, on estiga, ja deu haver començat a regirar-ne l´arxiu.
