D´un temps ençà em repulsa el vessant religiós de la paraula. O tal vegada l´ús alegre que se´n fa i que deu ser el pòsit, inconscient si es vol, d´aqueixa mirada adoctrinadora gairebé endèmica . El perdó, segons tinc entès, implica alliberar a un ofenedor de la seua culpa per , després, restablir la relació o la situació personal que hi havia abans de l´ofensa. Però ens hem ensenyat a demanar perdó per qualsevol fotesa i hem acabat tenint arrelat un acte que ha perdut el seu significat profund. Per això, quan Manuel Azaña, l´any 1938 i ja sota mals auguris per al destí de la República, llança la seua coneguda al.locució de «Pau, pietat, perdó» en desitjat cessament de les hostilitats, accepta, en el fons, restablir situacions d´injustícia social que ell mateix havia intentat eliminar, i, amb una magna innocència, que després palesaria patèticament el seu aliat Julián Besteiro, pensa que l´adversari acceptarà unes paraules que (ho sabem només ara?) únicament existixen en el buit vocabulari sermonaire de les manifestacions públiques sota pal.li.
Per això a l´adversari, mort de cansament uns quaranta anys després, li surt la paraula «perdó», en un suposat missatge de concòrdia dictat per pietosos consellers i penjat en escenaris públics a la vista de tothom, com un tràmit que esborra la cruenta postguerra i difumina el rostre jove de Salvador Puig Antich. I per això, uns quaranta anys després, el successor de l´adversari demanarà vergonyosament perdó a tota l´audiència per un comportament indecorós del qual no s´hauria d´haver assabentat ningú, alhora que iniciarà tot un procés de manipulació perquè la filla, moderna treballadora de banca, siga apartada dels casos de corrupció del seu espavilat gendre, icon exemplar d´aquell mític Objetivo 92. Mentrestant, ens seguim empassant bel.licoses lliçons legalistes del descendent.
Així les coses, per què ens obstinem a demanar o admetre perdons? Per exemple, què guanyem els valencians exigint-lo als nostres polítics corruptes? O què guanyarien els familiars de les víctimes del metro oint-nos a tots nosaltres, societat llevantina, demanar-los-el per la incomprensió i desemparança d´anys i anys? A què voler forçar un procés que només passa per la sinceritat en les accions i la renovació profunda de les consciències? O , per què no, simplement, ens estalviem la pertorbació de mots fastigosos i no actuem amb el valor d´assumir els actes abandonant l´escena?
