Sóc dels convençuts que el problema català només pot resoldre´s a través del diàleg. Però sé també que el clima polític creat fa difícil dialogar. Hi han contribuït un rei hostil, un govern inepte, una oposició missing i uns mass media que li han posat a l´opinió pública ulleres de ruc que volta la sènia per a què vaja en la direcció que li marquen. La supèrbia impedeix aplicar l´estratègia de Londres amb Escòcia, d´optar per la cooptació i no per la repressió; però, si Paris val una missa, la convivència bé val una amnèsia: amagar sota la catifa les querelles judicials i, com al parxís, reiniciar la partida tornant a la casella d´eixida. Si ho feren amb el franquisme, que féu crims execrables, per què no ho fan amb l´independentisme, que sols ha exercit el dret a decidir?

Ja cansa repetir que el problema és polític i la solució no és la judicialització; menys encara la repressió, o fer dels tribunals un ring on noquejar l´adversari. Diran que sóc un ingenu per buscar a través del diàleg satisfer tothom sense ferir la sensibilitat de ningú, però cercar acords mínims i estar oberts a modificar les posicions inicials és una qualitat que ens allunya dels animals. Si el Congrés no vol forçar el diàleg perquè la fauna que l´habita nega el valor de la paraula, no és un parlament, és un zoològic. Que canvie de nom i s´anomene Congresauri.

En termes pugilístics, el litigi català es dirimeix en un ring on l´Estat ha guanyat el primer assalt amb l´ajuda de l´àrbitre (TC). El segon l´ha guanyat l´independentisme internacionalitzant el conflicte. I el tercer es disputa en Europa amb el ganxo de l´extradició al fetge dels exiliats, que adopten l´estratègia de Mohamed Alí quan es veia acorralat: situar-se contra les cordes per a què l´elasticitat d´aquestes absorbira part dels impactes (residir en països on la llei atenua la violència que aprecia Llarena). I després? Aprofitar algun error de l´adversari —el jutge— per a erigir-se vencedor. Serà? La resposta, en uns dies.