05 de abril de 2018
05.04.2018

Mamà, no vull anar al cole

04.04.2018 | 21:28
Mamà, no vull anar al cole

La mare no sap què fer; o s´inquieta, s´enfada. El seu xiquet li diu, de bon matí, que no vol anar al cole. Veges tu, si estem per a consentir!, pensa la mare. El xic, al remat, fa morros, calla. Ni tan sols els seus reclams que li fa mal la panxa o el cap, han servit per a res. A l´escola o l´institut hi ha una dura realitat per a ell. I el silenci és el trist company, dia a dia, d´un castic implacable, mai no buscat: l´escarni i els colps d´alguns companys, el bulling, l´assetjament escolar. D´un 10 a un 13 % de la població escolar escrutada entre 12 i 18 anys sofreix assetjament escolar. Els mitjans de comunicació ens transmeten intermitentment notícies sobre esta realitat, algunes un tant suaus: «Volem un pati de l´escola on tothom puga jugar». Fins a les més cridaneres o esgarrifadores: «Presumpta violació grupal d´un nen de 9 anys en un col·legi d´Úbeda».

En un escenari en què algun actor, un xicot o xicona, ha perdut presència i efectivitat (és a dir, no rendeix acadèmicament, no és bon company/a ni mostra generositat, és competitiu i intolerant...), tracta de sobreeixir usant la violència, posant en marxa l´assetjament contra els qui creu que són més vulnerables: és la covardia dels incapaços.

La víctima pateix en silenci. Dia a dia. Ningú no vol parlar-ne. La víctima calla per por. Els companys espectadors no diuen res per por a convertir-se en les properes víctimes. L´agressor, perquè no reconeix els seus actes. El sofriment callat i no compartit és el més mal de dur. Forada, s´endinsa, fa mal. La institució escolar, però, segueix el seu ritme, potser inconscient a alguns xicotets (o grans) drames diaris entre les aules i patis del centre.

No tarden a eixir els símptomes, el xic acusa cansament emocional, s´aïlla, no ix, no s´ajunta amb ningú, es torna fosc. Ha perdut autoestima, l´ansietat el guanya. Què passa?, la mare es pregunta, però no sap res, ni per què. Ningú no parla.

Tots, afectats, espectadors, cuidadors, estem cridats a parlar, a manifestar i posar damunt la taula la situació. Sense dilació de temps. Perquè es requereix una solució immediata, sempre de la mà de professionals. No hem de fer orelles sordes (com dissortadament alguns profes o centres alguna volta han fet). Del contrari, el dolor sumeix i desfà les persones afectades. El temps corre. No podem permetre que la violència, la trista arma dels incapaços, impere.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook
Enlaces recomendados: Premios Cine