El País Valencià torna a ser la Ventafocs dels Pressupostos de l´Estat, tot i rebent una inversió per habitant molt inferior a la mitjana estatal. Demanes per les raons i no te´n donen cap; però d´excuses, per a tots els gustos. O disgustos. I com al llibre dels gustos (i disgustos) totes les pàgines estan en blanc, el delegat del Govern, Juan Carlos Moragues, fa honor al seu nom i ens dedica un borbònic «por qué no te callas?», que és el que ve a dir-nos quan ens nega el dret a reclamar un tracte més equànime, ja que segons ell, de la reivindicació passem a la crítica; i per caràcter transitiu, de la crítica passem al discurs independentista. Nyas! coca. Vols llavor o l´enrame?
Si vostès pensaven que l´estufit del governator mesclant ous amb caragols era un vers desaparellat del poema dretà, estaven equivocats. José María Aznar el malcarat, que està sempre a la que salta, surt del sarcòfag a València disfressat de don Pelayo. I res: dues tasses. S´adreça a l´audiència amb la mateixa contundència d´aquell dia en què va assegurar que a Iraq hi havia armes de destrucció massiva, i «confirma» l´estratègia expansionista de l´independentisme català al País Valencià. Cap novetat. A casa nostra, el catalanisme sempre ha sigut el dimoni pelut que fa pudor de sofre. La singularitat ara és la sinonímia que han establert entre catalanisme i separatisme.
Ara ja ho saben. El nou mantra per a silenciar el dèficit inversor de l´Estat al País Valencià és considerar la crítica com un indicador separatista. I com que les inversions plantegen el dilema reduccionista de les llentilles —si vols te les menges, i si no les tires— tractes la discriminació nadant als mitjans i guardant la roba a l´opinar. Autocensura, que diuen; i no pose exemples perquè abunden. Prohibit dissentir, prohibit pensar, prohibit opinar. El Govern ho farà per nosaltres. George Orwell ja ho havia descrit a la novel·la 1984. Així que, mullar-se? Ni en la dutxa! Acceptem polp: els comptes de Cristóbal Montoro són de colló de mico.
