En la cuidada plaça de l´Església, amb voreres que lluïxen un rosari de flors que abracen el blanc de cada un dels seus portals, els bancs de ferro forjat s´omplin de vells cortesans. Parlaran de les seues coses, quasi sempre de records de la seua joventut, qui sap si en un esforç per agafar-se a la vida. El viatger contempla la quietud del paisatge. Allà, cap als cels, les cúspides de la Muela; en les profunditats, un rierol sempre fidel a les seues aigües cristal·lines; cap al llevant, un edifici que, segurament va ser l´escola de llunyans temps, quan en Cortes de Pallás hi havia xiquets i xiquetes. Uns carrerons pengen cuidades vivendes, uniformades pel color de l´arena. Cortes cuida la seua cara, es posa guapa perquè el visitant òmpliga les seues entranyes de plàcida complaença. Allà s´alça un dels vells. Recolzat en el seu bastó camina amb una elegància transparent. Somriu al creuar la mirada amb el visitant. Convida a la conversació. Els vells necessiten parlar, transmetre la seua saviesa, compartir els seus sentiments. I què poc parlem amb els més savis! No és el cas.
-Escolte, bon home, una pregunta. Eixe edifici d´allà seria l´escola antiga, no?, perquè té pinta d'això...
- Així és, allí estava l´escola quan jo era xiquet. Ara està allà dalt, als afores, però quasi no queden xavals. Ja sap, ara la gent quasi no té família. Mire jo, que tinc noranta anys, visc ací. La meua dona, va morir fa quinze dies. Ella tenia noranta-quatre. Era més major que jo, contesta l´ancià que discurseja amb plena coherència. Només cal parlar-me un poquet més alt i més prop. Només això.
- Se li veu molt bé a vosté per als seus noranta anys. Una altra pregunta. Vosté ha arribat a veure jugar a pilota en el carrer, ací en el seu poble? Somriu l´home. Em mira sorprés. Segurament es preguntarà qui és el que li sotmet a eixa prova de memòria i quin és el motiu. Contesta:
- Ací jugàvem tots els jóvens del poble. Així és que mire vosté si ho recorde. Jugàvem ací en este mateix carrer. Mire, treien des d´allà i el bot es feia en aquella casa, que tenia un altre balcó. Jugàvem a la galotxa, calia passar la pilota en el traure per damunt d´una corda. Jo no tenia molt braç, sap vosté?, però en la ferida, era capaç de guanyar les partides. Tenia molta habilitat. Els millors d´ací eren Virgilio, el d´aquella casa, Rafael, Juanito i un servidor. Érem els que jugàvem les partides dels diumenges a la vesprada. Una vegada van vindre els de Millares i va haver-hi una invasió de gents. I els guanyàrem, clar que els guanyàrem.
- Fins quan es va jugar?
- Calcule que seria fins en 1953 o 54. Per aquells anys seria. Simplement ens vam fer un poc majors i no va haver-hi successors. Però ací acudia tot el poble a disfrutar. Era la millor diversió. Li vaig a contar una cosa?
- Conte, conte...
- Una vegada, estàvem jugant i va arribar-hi un guàrdia civil, que després es va casar amb una del poble i va dir que s´havia acabat de jugar. Que ja estava bé amb això de la pilota. Nosaltres, sorpresos, ens en vam anar al bar on estava el metge del poble, que també era l´alcalde. Vam dir-li el que havia passat. L´alcalde va eixir al carrer i va ordenar que es continuara jugant a la pilota. Tots l´aplaudírem, clar. Va dir-li al guàrdia civil que eixa no era la seua competència. Tot un conflicte entre el poder civil i militar, ens diu mentre torna a somriure.
Vicente Sánchez es presta a posar per a la fotografia de rigor. Pareix il·lusionat. Algú l´ha permés contar una història bella de la seua vida de jove.
- És una llàstima que tot allò es perdera. Ací només els vells com jo recordem eixos temps, ens diu
- I vosté creu que tornaran?
- No, no tornaran.
