Fa uns dies vaig coincidir amb llauradors, experts i ecologistes en unes jornades sobre el Parc Natural de l´Albufera per a parlar, entre altres temes, de la crema de la palla de l´arròs. Malgrat el plaer de retrobar-me amb la gent de la terra per a parlar de la terra, em va quedar la incòmoda sensació que no hem avançat molt.
És cert que la nostra és una situació complexa. En un mateix espai de 21.000 ha. que és el parc, se superposen tres realitats. La més evident és la dels seus excel·lents valors naturals. Però també existeix la del milió de persones que hi viuen i, per descomptat, la de l´agricultura. Una mateixa realitat física i tres percepcions, sovint, contraposades. No és nímia aquesta reflexió. Sobretot quan més de la meitat de la superfície del parc, unes 14.000 ha, són d´eixe arrossar que li dóna la vida i el caràcter.
Enmig d´aquest laberint, cada temporada, quan l´anhelat gra és arreplegat, ens queden 80.000 tones de palla. Si per als arrossers la forma més raonable de gestió és cremar-la, per al sector ambientalista ho és la incorporació al sòl, mentre que per a la població local, la seua recollida seria una bona solució si ajudara a crear una indústria local de valorització. De nou, un mateix territori i tres realitats. No són interessos incompatibles, però malgrat això i les hores invertides en reunions i converses, no s´ha arribat a un consens adequat.
No hi ha una alternativa perfecta. Cada opció té uns avantatges i uns inconvenients. Aquesta és la realitat que tenim i a partir de la qual hem de treballar. La crema és, sens dubte, l´opció més barata i ràpida, però no podem ignorar que genera unes abundants emissions atmosfèriques i molèsties a la població. Al seu torn, la retirada de la palla per al seu aprofitament industrial té l´avantatge de no produir contaminants atmosfèrics i d´afavorir l´activitat industrial, però empobreix el sòl i és un mètode més lent i car. Finalment, la incorporació de la palla al terreny possibilita la seua fertilització i evita la contaminació de l´aire, però incrementa l´emissió de metà i pot perjudicar l´arròs i la fauna a causa de l´acumulació de matèria orgànica.
Com resolem, doncs, el problema de la palla de l´arròs? La hipòtesi que vaig defensar en aquella jornada és que la solució no serà única sinó que haurà de combinar la crema, la incorporació i la recollida, almenys a curt termini. Hi ha altres alternatives? Sí, però en un escenari de falta de recursos hídrics i d´evident canvi climàtic, semblen poc viables.
La crema hauria de circumscriure´s a les zones baixes i a aquelles altres on, per les seues particularitats, hi siga aconsellable. En la resta de parcel·les es pot alternar la incorporació, l´extracció i, fins i tot, la crema, definint torns periòdics dels tres tractaments. En qualsevol cas, és imprescindible adoptar, i fer respectar, una planificació adequada de les cremes per a minimitzar les molèsties i evitar el caos que al que hem sotmés els arrossers.
Però, ara mateix, la qüestió és que ens apropem a una nova campanya arrossera i continuem sense una resposta clara. És evident que l´esforç realitzat fins ara no ha proporcionat els resultats previstos, circumstància que aconsella replantejar-se l´estratègia i fer-ho incorporant criteris d´eficiència.
Des d´aquesta perspectiva, el primer pas és definir exactament què es vol fer, per què i com aconseguir-ho, i tindre la motivació per a aconseguir-ho. Es pressuposa que açò últim ho tenim (o potser no?), així que ens hauríem de centrar en les tres primeres qüestions.
Per a donar resposta a eixos interrogants necessitem, per una part, disposar d´estudis que ens permeten identificar i minimitzar els possibles impactes sobre el cultiu i la biodiversitat que la retirada de la palla, o la seua incorporació al sòl, poden causar. Si no existeix informació de qualitat, és difícil prendre una decisió encertada.
Per altra part, és necessària la col·laboració entre el sector públic i les empreses per a investigar i desenvolupar línies de negoci sostenibles al voltant de la palla, així com per a poder dissenyar un sistema viable de retirada, emmagatzematge i distribució. Sense aquest impuls, la retirada no podrà abandonar el seu caràcter testimonial.
Mentrestant, el temps passa i els camps es preparen ja per a rebre l´anhelada aigua que convertirà l´àrida marjal hivernal en un infinit mantell daurat que, si res no ho evita, donarà pas a una nova campanya marcada pel conflicte. La dificultat més gran no radica en l´elaboració dels estudis ni en la planificació logística, elements que podrien estar resolts en un període relativament curt de temps, sinó en la capacitat i voluntat de posar-se d´acord. En aquest escenari, és l´Administració qui ha de liderar i prendre les decisions oportunes, i com més aviat, millor.
