És entrar al parc i passar entre dos joves, cadascuna amb el seu mòbil, sense reparar en la cartografia verda ni el sorollet de la grava, ni les figures humanes que com elles la calciguen. Parlen abstretes: per l´oït dret em passa afuat uns sons de llengua romanesa, laboral i nerviosa; per l´esquerre, unes inflexions d´Amèrica Llatina, sentimentals, pràcticament ballables. I res més.
Durant la travessia, després de quatre multituds escolars vestides amb samarretes de quatre colors, saltant a la corda i altres activitats pedagògiques com pegar bots i espentar-se, el mateix parc, vegetal i gloriós, se´m va representant caòtic en allò que hi és tan immòbil com ho contemplen els jubilats repantigats als banquets modernistes.
Allí conviuen una estàtua, excel·lent d´estètica, dedicada al pintor que hi dóna nom, Francesc Ribalta, erigida quan es creia que era nascut en la ciutat. I dos monumentets correlatius proclamant aspectes de la vida humana local: un homenatge, ni abstracte ni figuratiu, a la figura típica del lleuero, que pel parc rondava en millors dècades; i arraconat i brut, un faristolet memorial amb tres columnetes dels colors de la bandera de la Segona República, que en cas de commemorar-se, es commemoraria ara mateix.
¿Com s´entén tal caos vitalista, tal suma incomprensible i amiga de petites realitats que... caminen? En la calma poblada -m´oblidava d´evocar la piuladissa resistent dels ciutadans habituals del lloc-, cada element estava en marxa, sense crisi natural ni perill d´acabar a hòsties.
No ha d´enganyar l´origen militar de la paraula «marxa», ni tampoc el seu ús per a referir-se a la festa forta i activa. Tot marxa sempre, tot camina, nada o vola. I tot se´n va: la veu de qui passa afuat, un monument que estava i està encara, una excursió que no dura gens, abans de tornar a la presó de l´aula. I, quant a la fugacitat del pas per un parc o per on vulgues, «no es pot ficar la mà dues vegades dins l´aigua del mateix riu», segons Heràclit, o dins la mateixa aigua d´un riu. Per a les víctimes obligades a caminar sempre entre horitzons i miratges imposats a cada dia, el plaer o el dolor de caminar és l´autèntic destí del caminant. Ho va dir en vers Kavafis, i ho saben fa segles els pelegrins del camí de sant Jaume de Compostel·la, o els vagabunds d´on siga. I les generacions d´Europa com els jubilats, les joves, les criatures que en provenim, i no sabem, així en grup social, segons el terrible ambient polític imperant, cap a on anem ni per què. A l´eixida del parc, com sempre, hi ha un semàfor.
