El cas de Cristina Cifuentes i els seus danys col·laterals estan generant una tempestat en un got d´aigua. Ho dic perquè la seua rabiosa actualitat ens impedix vore l´autèntic bosc de la corrupció. Saben quants màsters podrien haver-se sufragat amb els diners públics suposadament defraudat en el cas dels EREs d´Andalucia? Més de 500.000, i pareix que esta informació no mereix tant interés i portades com les que està protagonitzant estos dies la presidenta de la Comunitat de Madrid.
En política hi ha responsabilitats més enllà de les penals i no obstant això, les informacions ens han anat conduint a una filtració massiva de dades d´una institució pública i les seues presumptes pràctiques irregulars, han acabat per passar-li factura reputacional a l´última de les universitats públiques creades a Espanya. Fruit dels esdeveniments hem vist caçadors caçats, com el diputat regional i portaveu adjunt del PSOE en l´Asamblea de Madrid, José Manuel Franco, secretari aleshores de la Federació Madrilenya Socialista que ha falsejat el seu currículum atribuint-se una titulació que no té, sent un dels andadors de la moció anunciada per Ángel Gabilondo i Pedro Sánchez. O que el partit de Toni Cantó (Cs), futur candidat a la Generalitat que suposadament també va falsejar el seu currículum, propose ara recolzar una moció de censura junt amb el partit de Íñigo Errejón, el diputat amb pinta d´estudiós però de beca falsificada, per a donar-li el govern al PSOE. Tot un desgavell!
Per si no fóra poc, la iniciativa promoguda i impulsada pels diputats agermanats no adscrits, amb qui compartisc eixa condició, ha revolucionat les bancades de les Corts, tirant ombres sobre responsables del Govern del Botànic, com el conseller Vicent Marzá que ja es va vore de vegades recents esguitat per informacions contradictòries sobre el seu currículum i que li hagueren costat el lloc fa temps d´haver sigut un alt càrrec de l´Estat o el president Ximo Puig en la seua licenciatura en periodisme no aclarada del tot.
Estic contra la hipocresia de fer escarni només quan es tracta d´unes sigles que tots coneixem. Eixe tractament desigual que fa que certs comportaments i actituds només meresquen reprotxe quan afecten una formació política determinada. Em pareix que els mateixos que hui aplaudixen i celebren l´exhaustividad amb la que s´escruta el voluminós full de servicis del vicesecretari del PP Pablo Casado, haurien de fer-se´l vore quan tornen la mirada cap a la seua pròpia bancada i observen una infinitat de falsaris dels seus curricula (Leire Pajín, Gregorio Rojo, Celestino Corbacho, José Montilla, Elena Valenciano, Paxti López, Trinidad Jiménez...) que li donaria per a fer una nova tesi a Sánchez però esta vegada, per favor, en obert.
