Diversa i aparentment caòtica, l´home ha xifrat la pròpia evolució en la capacitat de sotmetre-la i domesticar-la. L´esforç, tan obsessiu, deriva en una nècia i fútil autoimmolació : esquinçaments de races o de cultures omplin, en l´edat moderna i contemporània, els impulsos destructius de la humanitat. Amb aquesta lògica, la llengua, ànima de la identitat, és una presa cobdiciada. Perquè llengua i natura van unides, si més no, això inferisc de la lectura Trilogía del muchacho de Jón Kalman Stefánsson. El poble islandès s´unix amb el territori a través de l´aprehensió que en fa mitjançant els mots, les muntanyes parlen, les ones del mar interpel.len, el vent udola laments dels morts, la neu, íntima acollidora de secrets, sepulta el món exterior; per això atribuïx la seua identitat i existència a l´idioma. Els personatges de les novel.les, solitaris indagadors d´apariències, s´amaren de lletra impresa per un anhel d´enriquiment interior i cerquen explicacions en veus d´altres esferes però no se n´obliden de la seua. A hores d´ara, a Islàndia, la traducció i la producció pròpia és acollida pel percentatge més nombrós de lectors d´arreu del món. Territori i llengua formen part indestriable de la personalitat.
I com que és així, allò millor per transformar una realitat és malmetre el fet distintiu. Quan els esclaus negres, conta Colson Whitehead, arribaven a les terres pantanoses dels estats confederats, els seus propietaris, tractants o capatassos procuraven no ajuntar massa indígenes d´un mateix poble perquè la llengua compartida podria crear complicitats inflamables. Era com frustrar un corredor mediterrani que poguera abonar consciències. A la vegada, no els deixaven aprendre de lletra en la seua nova i imposada llengua, i crearen així un seguit de sers desorientats que encara hui en patixen les conseqüències. Arran de la tan afamada hispanització de les terres americanes, el quítxua o el guaraní lluiten, ara, per superar el folklorisme dels desposseïts i en el boom de la literatura sudamericana, llengua i territori, al capdavall, no coincideixen. A la Catalunya Nord, l´escriptor Joan-Lluís Lluís era impel.lit al carrer per les autoritats a no parlar català, llengua que desfermava la unitat de la pàtria.
No ho acabaren de fer bé al nostre territori. Llauradors, fusters, mestresses de casa (autèntiques heroïnes) ... salvaguardaren un tresor que hui encara pertorba. Quan al mercat, a la ciutat d´Alacant, el fem servir palesem una xarxa de germanor, una espurna que molesta, difícil d´extingir.
