En el mes d´abril sembla que el Dia del Llibre fa que la lectura i la cultura en general passe a primer plànol. És una bona ocasió per a recordar que l´Estatut d´Autonomia de 1982 va reconéixer un organisme amb la denominació de Consell Valencià de Cultura (CVC). Era una entitat sense història ni tradició. Eixa realitat va fer que tardara un temps a nàixer. La llei de creació va ser de 1985. El més important és que el seu sorgiment elevava a un terreny elevat l´assessorament cultural. Suposava la possibilitat de despolitització de la cultura i la realització d´una millor gestió pública. El temps li ha donat oportunitats de manifestar-ho, però també moltes circumstàncies que han demostrat que la política ha estat massa prop de la seua evolució i renovació. Així, ara es troben gran quantitat dels seus membres sense renovar i no hi ha manera d´aconseguir-ho. Per tant, este és un bon moment per a reflexionar al voltant del significat i futur que té.

L´activitat del Consell Valencià de Cultura ha estat més que lloable. En el seu historial hi ha destacades publicacions, jornades i importantíssims dictàmens. El treball encoratjador i intens del secretari Jesús Huguet i d´altres membres ha sigut destacat. També el paper del president Santiago Grisolía ha estat destacat fins al punt de constituir la flama més intensa de l´entitat. El CVC s´ha preocupat del patrimoni, del futur de la gestió cultural i de les entitats que acullen i proposen activitats. De l´organisme va sorgir, per exemple, l´actual Acadèmia Valenciana de la Llengua.

El Palau de Forcalló s´ha constituït com a cau de múltiples esdeveniments i acollidor d´entitats de tot tipus. Tanmateix, sobretot en els últims temps, alguna cosa no ha estat encertada, perquè el seu quefer no té la difusió ni l´efecte social que es mereix. Potser des de les mateixes institucions polítiques i des de les Corts no és considerat com toca. La prova n´és, com s´ha dit, que no hi ha prioritat per a renovar els seus membres. Pareix com que la intensitat pública dels primers anys s´haja diluït.

Un aspecte a tindre en compte és el que, des del seu naixement, la intervenció política ha estat excessiva. La tria des dels grups polítics ha aprofitat per a obtindre, en alguns casos, un bon retir a persones anteriorment dedicades a la política o a personalitats amb destacades relacions polítiques. Els partits, molt sovint, no han sabut anar més enllà de les pretensions personals. També cal dir que entre els components han existit i hi ha membres amb grans qualitats, dispostos a aportar treball i saviesa. Però el ritual del nomenament encara està massa intoxicat per altres motivacions. El fet que una processada com Consuelo Ciscar hi estiga és un mal símptoma.

Així que hi ha faena a fer. No sols cal nomenar sinó deixar espai a arts i vessants culturals que fins ara no han estat presents. Per exemple, el reconeixement de les Falles com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco significa que entre els seients del consell cal que estiguen presents membres vinculats a eixa rica festivitat. També és necessari que siguen considerats altres fenòmens culturals. La realitat dels gestors culturals, la de professionals de tot tipus i fins i tot dels tècnics lingüístics no s´ha de perdre de vista.

En definitiva, el Consell Valencià de Cultura té llarga vida. Però no ha de ser sols perquè és part de l´Estatut sinó perquè els polítics i les polítiques es creguen que ha d´estar per damunt d´altres interessos. Cal renovar i fer pública la seua tasca. No sols obrir-se a la societat sinó que esta ho perceba. El CVC es mereix un millor futur i en eixe quefer la classe política té ara la paraula.