Libre, como el sol cuando amanece yo soy libre, como el mar...". Hi ha contribucions a la cultura que es queden gravades per a sempre en l´imaginari col·lectiu i ja no se´n van, així la vida seguisca el seu curs o ens sacsegen els canvis -benvinguts o no- de manera sobtada. Automàticament, m´ha vingut al cap la melodia de Nino Bravo. Serà per associació d´idees -o perquè hem encetat el mes de les flors-. M´han entrat ganes de moure a Aielo de Malferit, el poble de l´inoblidable cantant valencià, només puga. Qui diu Aielo diu Bocairent, o altra localitat de la Vall d´Albaida. Realment, qualsevol raconet de la nostra província em vindria bé per alleugerar-me la marxa.
Val a dir que la inspiració floral i musical s´ha colat sense filtre per la finestra del pensament que tenia entreoberta. Dins, estaven pegant-me voltes, d´una banda, idees referides a la Fira del llibre de València -en actiu fins al 6 de maig, inclòs-. D´altra, reflexions sobre la llibertat de premsa que acaba de celebrar, tan lluny com ahir, el seu dia de reconeixement internacional. Voluntat, autonomia, alliberament. Per més sinònims que trobem del concepte d´autodeterminació, veritablement no s´acaba de comprendre del tot mai, arreu del món.
Gestionant-se bé, la premsa hauria de ser plenament lliure en el sentit que no estiga sotmesa a cap poder, govern o censura de cap tipus. La informació veraç com a dret fonamental dels ciutadans, ha de prevaldre per damunt dels interessos econòmics, comercials i polítics. Independentment de les teories i dels sentits que se li donen des de les distintes perspectives ideològiques i socials. Si és tan evident que és un bé comú que cal preservar, per què costa tant assolir-ho? Francament, a banda de l´impediment -més o menys explícit- per part d´alguns ens a qui no els interessa la difusió de certes notícies, potser hauríem d´observar també les dinàmiques relacionals que fem servir en societat, en general. Com assenyala el psicòleg Hugo Finkelstein: «tots parlen de llibertat, però veuen a algú lliure i s´espanten».
(In)adaptats, ens llavem la cara mútuament, que amollant floretes -diuen- triomfem més. Un bes i una flor, mentres seguim replantejant-nos lo de ser com llibres oberts. Però el secret finalment esclatarà la bufa, encara que siga amb un fil de veu, malgrat que la manipulació l´amague. Imatges i paraules brollen contínuament esperant ser captades, contrastades i, tòpicament, no ser jutjades per la coberta. Crítics, analítics i buscadors, amants de la comunicació rigorosa. Mirem amunt, si més no, amb els peus ben arrelats, xafant el sòl.
