Leila és una xiqueta palestina, nascuda a principis del curs escolar. Va ser assassinada despús ahir per la inhalació de gas disparat per un franctirador israelià, el mateix dia que s'inaugurava l'ambaixada dels Estats Units a Jerusalem, segurament ben perfumada, prop de la frontera de la franja de Gaza, o siga, de la frontera per a Leila, la seua família i el seu país, i no per al franctirador, la seua família i el seu país: una frontera subtil entre el crim i la festa.
Una nit del 2012, una jove de 19 anys d'Orriols, després d'una sessió de discoteca a Riba-roja, patí un atordiment general en acompanyar o ser acompanyada per tres joves, i passà a sentir-se com una titella i ni recordava després, en despertar-se, quants ni quantes vegades l'havien violada. El judici per l'afer va incorporar dubtes sobre la seua versió i la seua lleugeresa; fins i tot, certament, l'opinió dels tres protagonistes jutjats, convertits en jutjadors sobre el presumpte consentiment o el plaer de la jove víctima. Ella havia patit l'agressió tres anys abans, i el judici s'havia celebrat uns mesos després, del crim que, per abreujar, anomenarem «de la Manada». Molt se semblen.
Són dos notícies del silenci, veus de fulgurants comparses anònimes, personatges secundaris de les escenes quotidianes de la casa de bogeria mundial, figures arraconades a la quarta filera d'una fotografia fugaç... que, en realitat, són els herois colossals que sostenen la pau, la veritat, o la bellesa. Cada dia.
I s'han conegut per veus comprensives de tal heroisme, en les pàgines de molts mitjans; i en Levante-EMV, l'una de la mà del fotògraf Mahmud Hams i l'altra del redactor Ignacio Cabanes. Eixos treballadors de la mirada o l'escriptura continuen treballant, però l'ofici més bonic del món també sol quedar al racó del panorama, si no patint les conseqüències de la seua integritat en nom de tots, com ara mateix l'editora Arantxa Torres i el cap d'informatius Enric Pallàs, simplement per comprendre la càmera i el so que, a Alacant, fa uns dies, transmetia l'opinió d'una ajudant directa del president del Govern d'Espanya, comentant una protesta simpàtica de jubilats de la ciutat, dient: ¡Qué ganas de hacerles un corte de mangas de cojones y decirles: pues os jodéis!
