Si la societat s´ha dretanitzat el partit ha de preparar-se per a perdre les eleccions però mai dretanitzar-se». Ho va dir l´expresident argentí Raúl Alfonsín en 1992, però ho podria dir vint-i-sis anys després qualsevol socialista fidel als orígens del PSOE, partit que un dia fou d´esquerra i tantes i tan bones ocasions perd de tornar a ser-ho. L´afinitat (no vull fer sang escrivint contuberni) amb el poder econòmic i els Pimpinela Rajoy-Rivera li auguren una llarga travessia del desert. Superarà algun dia la crisi d´identitat? L´actitud bipolar dels seus dirigents, que confonen l´Estat de dret amb l´estat de dreta, situa eixe dia en un futur sense data, com el que s´expressa als cartells d´alguns bars: «Hui no es fia, demà sí». Un demà que mai no arriba.

Les contradiccions dels dirigents socialistes són el pa de cada dia: reneguen de Rajoy, però eviten la moció de censura; diuen ser republicans, però estan a gust amb la monarquia; fan gala de laïcitat, però es trenquen el cul presidint processons; impulsen la llei de Memòria Històrica, però veten la reforma de la llei d´Amnistia; acusen als poders fàctics d´impedir el pacte amb Podem i després neguen les pressions. Un PSOE bipolar que vol estar a la missa de la solució catalana i repicant amb el 155. Que ha passat de voler modernitzar l´Estat autonòmic a voler modernitzar el Codi penal. Que oblida el principi de no contradicció afirmant una cosa i la contrària. I que més que un partit, pareix Setmana Santa, que mai no saps si cau en març o en abril.

Que el PSOE tinga ja més exmilitants que militants, i Pedro Sánchez —que estava «currant» menys que el perruquer de Kiko Matamoros— passe de mirar catàlegs d´Ikea (és un dir) a fer seguidisme boví del duet PP-C´s (no és un dir), converteix l´alternativa socialista en un miratge i la travessia del desert en un horitzó de sorra llarg com el Kalahari. Molta caguera amb «som l´esquerra»; però bonyigades dretaneres, una rere l´altra. Qual pato mut: a cada passa, una cagada.