El Llibre de memòries (...) de la ciutat e regne de València (1308-1644) és, sense cap dubte, una font importantíssima i quasi inesgotable per a conéixer dades sobre les nostres terres. I, entre d´altres, coses tan colpidores com algunes de les riuades que afectaren la ciutat de València i que, de vegades, és gràcies a aquestes anotacions que tenim memòria d´aquells dies desafortunats per causa de les pluges i dels rius que, com encara ara, de tant en tant ens sobten i ens colpegen brutalment. Tot i que, per sort, normalment amb menys virulència. Així, el 27 de setembre de 1517, «vingué lo riu de València, a les tres hores pasat migjorn, molt gros y tan gros que derrocà lo pont dels Serrans y lo del Real, que no restaren sinó los peus de dits ponts, y també derrocà lo pont Nou». Segueix dient-nos, el narrador, com s´inundà una bona part de la ciutat «y derrocà part de les barandes del pont de la Trinitat y entrà dins la esgleya sis o set palms, y en lo monestir se veren en molta necesitat les monjes, y lo mateix fon en lo monastir de la Çaydia (...) y derrocà moltes casses y posà tan gran espant que entrà per lo portal del Real y del Mar, que tota la plaça de Prehicadors paria fos mar. Y he oÿt dir, ab barques se anava. Y arribà fins pasat lo fosar de Benimaclet.»
El daltabaix degué ser important, i el Llibre de memòries assenyala: «fon forçat que de moltes parròquies traguesen lo Corpus Domini y anar hon era lo riu per conjurar-lo, que no creixqués més ni fes més mal. Los frares de Sent Francés y de Sen Agustí, en processó, ixqueren ab lo Corpus Domini y anant per la ciutat conjurant dit riu, fent estacions per les esgleyes, cridant: ´Senyor, ver Déu misericòrdia!´ -que era gran terror.» Moltes comunitats de religiosos deixaren les seues cases. L´ambient degué ser de pànic. I, encara: «en aquella nit (...) se mogué en la present ciutat un altre molt gran avalot, que la gent tota cridava, que es guardasen del lleó que anava solt per València. E la gent exia ab alabardes, ganjos, bastons y altres armes pera matar dit lleó. E quant lo pensaven tenir en un carrer, se movia lo avalot en lo altre. Uns dihuen que ab tot effecte fon vist lleó y que no saben que·s feu, altres deyen que sols fon visió, altres imaginació. (...) fon alguna diabòlica inquietut (...), de la qual alteració moltes dones -dihuen- se afollaren y altres caygueren malaltes de espant». El pànic va créixer, en aquella situació límit.
