Explicacions, de què?» va respondre Juan Carlos de Borbón a una periodista en Galicia, tot afegint una rialla complaguda i superba. Ha sigut la seqüència més comentada de la recent visita de l’emèrit a Sanxenxo. Més enllà d’això, fa la impressió que el pare ha decidit tensar la corda de les relacions amb el fill –amb quina intenció?- fins a un punt que frega la irresponsabilitat i la deslleialtat amb la Corona. La visita galega, que Zarzuela volia de perfil baix, ha sigut orquestrada amb pompa i circumstàncies pel Borbó pare i els seus incondicionals, provocant irritació i perplexitat entre la ciutadania republicana i, també, entre bona part de la monàrquica.

Fins i tot un periodista conservador i monàrquic confés, com J. A. Zarzalejos, ha censurat públicament Juan Carlos i l’ha acusat de saltar-se de forma grollera les normes establertes en 2015 per Felipe VI, entre les quals destaquen les pautes sobre la recepció de regals per part dels sis membres efectius de la reial família.

És cosa sabuda que Juan Carlos no accepta cap entrebanc a la seua voluntat. Cap. Amics veterans que han volgut aconsellar-lo en la moderació han estat apartats sense contemplacions d’un cercle en el que sols tenen cabuda els incondicionals. Juan Carlos es nega a acceptar les seues limitacions, les físiques i les institucionals, i es comporta com un infant capritxós al que cal concedir-li el que desitja en tot moment. I quan no se’l concedeix, ell s’ho pren sense contemplacions. Si més no, ho intenta.

Amb tot, el problema de la Casa Reial no és sols Juan Carlos. El problema és la pròpia institució monàrquica, que –a més d’un anacronisme incomprensible, especialment per al jovent- no té res a veure amb altres homòlogues com les dels països nòrdics, Gran Bretanya, Països Baixos o Bèlgica. La Casa Reial britànica, per exemple, gaudeix d’una acceptació popular que l’espanyola ni somnia. Ni el CIS s’atreveix a preguntar pel suport a la monarquia espanyola, però és que les coses no passen debades.

Quan la futura Isabel II, encara joveneta, aguantava les bombes nazis sobre Londres, Franco era un aliat incondicional d’Hitler amb l’ajuda del qual tirava bombes sobre mitja Espanya. N’hi ha un problema de legitimitat d’origen evident: va ser el dictador qui va imposar el jove Juan Carlos com a successor a títol de rei.

Eixe pecat original, eixa patologia genètica de l’actual Casa Reial [deixem ara al calaix les turbulències històriques dels Borbons durant els segles XIX i XX], va ser disfressat arran el 23F de 1981 tot generant una imatge simpàtica i pròxima –‘campechana’- de l’encara jove Juan Carlos.

Durant més de vint anys la ciutadania li ho va acceptar tot. Després d’aquell 23F, fins i tot part dels republicans van concloure que el Borbó s’havia guanyat el lloc de treball i no era massa car. Tot se li va perdonar per una opinió pública anestesiada per la conxorxa de les elits més poderoses. Les amistats perilloses, els negocis sospitosos, els maletins, els viatges a Suïssa, les humiliacions a sa muller amb els afers de faldilles, etc., etc. van ser convertides en un tabú del que no es podia ni parlar.

Aquell vent de cua, tanmateix, no podia ser etern. Entre 2011 i 2014 la seua figura va patir una erosió imparable. Vingueren el via crucis judicial del gendre i de la seua filla Cristina i el lamentable espectacle de la cacera d’elefants a Botswana. També va saber-se que la seua amant del moment, la senyora Corinna Larsen, vivia en una finca condicionada pel Rei a pocs kilòmetres de La Zarzuela. L’alta dama, per cert, li va confessar a l’inefable comissari Villarejo una idea tan il·lustrativa com sorprenent sobre Juan Carlos: no sap distingir entre què és legal i què és il·legal. Finalment, després d’aquell rosari d’escàndols en un ambient irrespirable per a la Casa Reial, Juan Carlos, de mala gana, va abdicar en el seu fill Felipe en juny de 2014.

El nou rei va establir una mena de tallafocs amb la germana i el cunyat, però també va aparèixer vinculat per raons d’amistat íntima amb empresaris en el punt de mira de la Justícia. A més, va rebre crítiques molt dures i justificades per la seua resposta a la situació catalana en 2017, quan –obviant el seu teòric paper conciliador- va eixir en televisió enfurismat i amenaçador amb els independentistes. A més a més, quan vingué la pandèmia de covid-19 en 2020 de la Casa Reial no van haver-hi notícies: el monarca no va considerar la bondat de mostrar interès per recolzar la sanitat pública o de parar atenció i exigir ajudes als que més estaven patint els efectes econòmics i socials del virus.

Són els fets acumulats durant anys els que expliquen perquè la monarquia espanyola ha entrat en la fase crítica en que està ara, arrossegada darrerament per les notícies de comissions milionàries, els comptes no declarats a l’estranger, les ocultacions i les regularitzacions especialíssimes davant Hisenda, la fugida inexplicada a un país tan poc recomanable com és Abu Dhabi i, finalment, la seua petulància patètica exhibida de nou a Sanxenxo. A hores d’ara, doncs, qualsevol ciutadà està en disposició de reconèixer tres coses: que la Casa Reial espanyola és qualsevol cosa menys exemplar, com a família i com a institució; que lluny del paper moderador o neutre que li assigna la Constitució, la Corona no fa sinó polaritzar la realitat política, en la mesura que està clarament escorada cap a la dreta i l’extrema dreta; i, en tercer lloc, que la Casa de Borbó és una institució que irrita i ofèn pel seu comportament tan inapropiat com inacceptable a moltíssima gent. Convindria saber a quanta.