Recorde (ja sóc major) la que es va armar quan Alfonso Guerra li va dir a Adolfo Suárez «tafur del Mississipi». Igualment, recorde la reacció de la mass media quan Pedro Sánchez en un debat electoral li va dir a Mariano Rajoy «indecent». Tanta va ser la pressió que, amb posterioritat Pedro Sánchez, per la necessitat d’haver de donar la imatge de moderat, hagué de rectificar assumint que no devia haver-ho dit.

Eren altres temps on la moderació (res de radicalisme) era un dels valors d’allò que podem entendre com «políticament correcte» i que, sobretot, a l’esquerra li era exigible. ¿Quantes concessions no van haver de fer-se des de l’esquerra en ares d’una transició política sense «ruptura» i, sobretot, que no posés en perill els privilegis de les elits nascudes a l’abric del dictador? Per cert, els «insults» esmentats no aguanten la comparació, per la seua gravetat, amb els que hui la dreta (PP, VOX i Ciudadanos) li dediquen al president del govern, als/les ministres/tras i als/les enemics/gues (no tenen adversaris) polítics en el parlament i fora d’ell! Parafrasejant a Joan Baldoví: «i això que van a escoles de pago».

Ha passat el temps i la moderació ha passat a millor vida per mor d’una «cultura» imposada per una majoria de la mass media (ràdio, Tv i xarxes socials) on la prudència; el respecte a les persones; als valors democràtics; el parlar d’allò que es coneix (malgrat que no siga de forma profunda) i callar en cas contrari; l’astracanada; la mentida més grollera i més cruel; l’insult; el tot val per enfangar el «terreny de joc» social; la manipulació (normalment sempre en la mateixa direcció ideologia) més grollera de tots els esdeveniments, segueixen quotidians o extraordinaris; en definitiva, tot per l’audiència, ja que aquesta significa poder de manipulació (idees, publicitat, etc.). Audiència, manipulació (ideològica) i compte de resultats formen un «tot» inseparable, si no que li ho diguen a Berlusconi!

Sent ser tan negatiu o pessimista respecte als continguts que transmet aquesta «Brunete mediàtica», però és que aquests dies he «rebentat» conseqüència, en primer lloc, per la idea amb què cada dia ens matxuquen sobre que el cicle progressista està esgotat, sense aportar més evidencia que les opinions d’uns politòlegs de «barra de bar».

En segon lloc, i per allò que té d’unificador del mes ranci espanyolisme, pel «passò de madridisme» que, a compte de la final de la Lliga de Campions de futbol, se’ns reclamava «per terra, mar i aire» que les preferències en el resultat devien decantar-se cap al Reial Madrid, ja que aquest és un equip en el firmament futbolístic únic, inimitable, superior, estratosfèric, dotat d’un «gen» singular que sols aquells que vesteixen la seua samarreta estan dotats. Però, sobretot, perquè és un equip espanyol! Com si el capital - o és que els grans clubs de futbol no són autèntiques multinacionals - tingués pàtria?.

Però, en tot cas, com mesurem l’espanyolitat d’un equip de futbol si, com dic, hui els grans clubs de futbol són autèntiques multinacionals globalitzades? Per exemple, si l’espanyolitat la mesurarem per la quantitat de jugadors espanyols que s’alineen ens emportaríem més d’una sorpresa. Així en aquesta final en l’alienació inicial del Reial Madrid sols hi havia un jugador espanyol (Carvajal); igual número, per cert, que en el Liverpool (Thiago Alcántara).

Per tancar aquesta qüestió, cal manifestar que, per principi democràtic, sols ens poden representar aquells/lles què triem. Però, aquesta asseveració no els entra en el cap i el bombardeig manipulador en funció d’uns sentiments inventats i interessats és esgotador.

Aquestes situacions (hi han més, evidentment) esmentades no són més que una mostra d’uns «signes del temps» que ens envaeixen i que allò que es persegueix és eliminar qualsevol diversitat que no siga la que des de l’altiplà emana. Tots espanyols, tots del Reial Madrid i tots de dretes!

La tercera causa del «rebentò» va ser la calor de cor que em va entrar a sentir l’opinió d’una tertuliana «cateta» faltant al respecte dels valencians, ja que menyspreava la nostra llengua afirmant que ja estava bé d’anomenar als pobles valencians pel seu toponímic valencià i calia anomenar-los «com sempre», en definitiva, en castellà. Que poc «pintem» els/les valencians/nes (o què poc d’amor propi com valencians tenim)!

Nota: A aquesta «cateta» li passa com aquella delegada del govern (del PP), crec recordar li deien Paula Sánchez de León, que va dir, textualment, «Yo no parlo el valencià però lo entiendo». Algú, intel·ligentment, va postil·lar: «xe, igual que el meu gos»!