La nostra cultura, pel fet de no tenir un estat al darrere, es troba mancada de tota una sèrie de referents que haurien estat convenientment «elaborats» pels intel·lectuals i incentivats pel poder. No vol dir, això, que la nostra cultura no tinga suficients «episodis nacionals» com qualsevol altra: vol dir el que vol dir. Que el passat -que sempre s’ha utilitzat per justificar-se qualsevol cosa-, quan no hi ha un recolzament institucional i econòmic darrere, interessa poc o gens. Escriure el passat sempre ha estat cosa de cronistes que volen deixar constància de determinats fets, amb la pretensió ingènua se ser una advertència al futur Pretenen, quasi sempre, «deixar memòria per a l’esdevenidor» -com deien els memorialistes valencians de l’edat moderna.
Aquells episodis especialment «sorollosos» -per denominar-los d’alguna manera-, des del romanticisme, a més, passaren a ser matèries novel·lables. És a dir: aprofitaven per recrear situacions on personatges que podien o no ser històrics, passaven a protagonitzar aventures de signe divers, i, quan convenia, se'ls feia aparéixer amb una personalitat rutilant, si convenia a l'estat que s'encarregava de promocionar-los. Citaré un cas que em sembla paradigmàtic: Enric VIII d'Anglaterra i la seua filla Isabel I s'han transformat en personatges literaris i han passat al cinema i a la televisió. Dos monarques sanguinaris s'han convertit en emblemes dels orígens d'una nació que passa per ser de les més civilitzades del món: gràcies a les «poètiques ficcions» -que diria Corella- han esdevingut herois. Els valencians, amb totes les anomalies culturals per les que hem hagut de passar, ho hem tingut ben difícil: ni la conquesta jaumina, ni l'expansió del Magnànim, ni les Germanies, ni l'expulsió dels moriscos, ni la guerra de Successió, ni d'altres episodis que ens han afectat al llarg de la història compten amb un elenc presentable de fabulacions narratives des de la renaixença fins als nostres dies, tret d'alguna honrosa excepció. Eduard Mira, home eruditíssim i bon valencià, coneixedor com pocs de la guerra que enfrontà el món per la corona de les Espanyes, s'hi acostà per primera vegada amb El tinent anglés; i ara ho torna a fer amb El fugitiu d'Almansa (Drassana, 2022). Dos intents ben dignes de recrear el món d'un determinat moment històric nostre, des d'una òptica valenciana. I no només, perquè abasten el món que llavors es coneixia i ens el presenten amb una prosa amable i que es fa de llegir.
