La russofòbia s’escampa com una taca d’oli arribant a extrems ridículs, com canviar-li el nom a l’ensalada russa en la carta de menjars a la cimera de l’OTAN a Madrid; o no servir vodka en una sala de concerts de Barcelona. Més obtusa fou la Universitat de València recomanant als estudiants russos tornar al seu país, o el Palau de les Arts eliminant del programa ‘La Bayadère’ d’un ballet rus amb música de Minkus, mort en 1917, i que com a compositor oficial als teatres imperials de Sant Petersburg tindria segurament hui l’antipatia de Putin. Prohibir la música de Txaikovski, una exposició de Kandinski o cremar llibres de Dostoievski no indica solidaritat amb Ucraïna, sinó idiotesa i odi patològic a tot allò que és rus. Els mitjans que informen amb pocs judicis i molts prejudicis, orientant les masses amb pautes goebbelsianes sobre qui és el «bo» i qui és el «dolent», també inciten la russofòbia. L’agressió a Ucraïna és inadmissible, però una cosa és Putin i altra ben diferent la cultura russa i els russos que ací estudien o treballen. Quina culpa té l’empresari rus a qui li boicotegen el restaurant que regenta? Algú deixà d’anar a un McDonald’s o al Burger King quan USA va envair Iraq? I si no abans, per què ara? La fòbia a Rússia —eixe fantasma que recorre Europa, diríem parafrasejant Marx— no va lligada exclusivament al conflicte rus-ucraïnès. El crit «Rússia és culpable!», pronunciat en 1941 pel ministre espanyol Serrano Suñer, s’activa amb la guerra freda i ara retorna amb el neo-maccarthisme que els russos són els dolents. Hi ha raons per a pensar que l’actual cacera de bruixes està obscenament orquestrada per científics socials; i em jugaria mitja barra de pa que radiquen en USA. Entretant, la Unió Europea que sembla treballar per a la guerra més que per a la pau s’ha quadrat davant Biden i li ha dit «¡A sus órdenes!» EEUU ja pot tractar la UE com una estrella més de la seua bandera; un nou Puerto Rico —Estat associat a USA— incrustat al Vell Continent.
