L’ermita de Sant Joan de Maldanell s’eleva majestuosa damunt d’un dels cims que envolten Maldà, bell municipi que, amb només 250 habitants i una llarga i fecunda història, senyoreja la comarca lleidatana de l’Urgell. Es tracta d’una edificació tan senzilla com original situada en un tossalet carregat de múltiples vestigis i energies positives que, molt probablement, en el passat degué albergar un castell o torre de guaita. Així ho assenyalen les nombroses restes de ceràmica neolítica, ibera, romana i medieval que s’hi han descobert. I també, la presència d’un dolmen i de diverses sepultures que, excavades en la roca, captiven les mirades més encuriosides.

Doncs bé: allí, en aquesta privilegiada talaia per al gaudi i la contemplació de la sempre canviant i carismàtica Vall del Corb, se celebrà, el passat 26 de juny, la segona edició del capvespre poètic que, amb el títol «Entre la pedra i la paraula», varen organitzar la Fundació Tekhnikós de Verdú, que presideixen Manuel de Sanz i M. Teresa Boleda, i el Grup de Recerques de les Terres de Ponent, que està dirigit per l’historiador Miquel Torres. Una iniciativa de la qual vaig tindre puntual notícia gràcies a l’amabilitat i el bon quefer del professor Domènec Corbella, que me’n parlà fervorosament i m’animà a participar-hi.

D’aquesta manera, el recital –que tenia entre els seus objectius commemorar el centenari de naixement dels escriptors Gabriel Ferrater, Joan Fuster i Guillem Viladot– comptà amb l’assistència de més de mig centenar de persones. La lectura s’inicià amb la intervenció d’Albert Turull, director dels Serveis Territorials de Cultura a Lleida; i, posteriorment, vàrem poder escoltar vora una trentena de participants que declamaren versos de poetes de totes les èpoques i condicions, entre els quals: Francesc Vicent Garcia –més conegut com el Rector de Vallfogona–, Joan Salvat-Papasseit, Rosa Leveroni, Pere Quart, Salvador Espriu, Maria Mercè Marçal, Joan Margarit, Josep Vallverdú i Jordi Pàmias. Ah, i tres valencians: Teodor Llorente, Joan Fuster i Vicent Andrés Estellés.

Sens dubte, activitats d’aquest tipus –impulsades des de l’activisme cívic i cultural– resulten dignes d’encomi, ja que contribueixen a recuperar i posar en valor el patrimoni literari i paisatgístic. I a evidenciar la gran capacitat d’acció i mobilització que posseeixen l’art, la història i la poesia. Entre d’altres coses, perquè, en apel·lar als sentiments, generen els llaços més estimulants i poderosos que existeixen: els personals.