Acabat el present curs escolar em venen a la ment i considere oportú exposar les queixes , opinions i reflexions dels protagonistes de la docència en els nostres centres escolars, mestres, famílies i alumnat, que clamen per donar una major atenció a les necessitats educatives de l’alumnat amb discapacitats.

És als centres escolars on es garanteix la formació de les persones al període de la infància i adolescència. Els hi ha de donar els recursos que els permeta l’adquisició dels coneixements i habilitats necessàries per a l’exercici de la seua vida afectiva, social i professional i, per tant, l’àmbit idoni per a dur a terme aquesta inclusió educativa.

Potser que a hores d’ara el concepte d’inclusió educativa no siga conegut en alguns àmbits de la societat. La inclusió en educació es fonamenta amb una actuació que ha d’incidir sobre aquells sectors d’alumnat que per la seua discapacitat necessiten una atenció d’acord amb les seues possibilitats d’aprenentatge. També es contempla aquesta inclusió educativa quan apareixen determinades alteracions psíquiques o psicològiques en l’alumnat les quals van apareixent en la seua evolució escolar i amb una relació difícil amb el seu entorn social on, malauradament, es veuen abocats a l’exclusió social i al fracàs acadèmic. És per tant la inclusió una visió oberta del procés educatiu on les diferències i dificultats en l’aprenentatge de l’alumnat han de ser considerades i tingudes en compte de manera necessària.

Fa temps que el món de l’escola format per les famílies, l’alumnat, els ensenyants i l’entorn social, i més concretament els pares i mares d’ASIEM, venim detectant un deteriorament de la convivència a les aules, agreujat aquestos últims anys pel COVID 19 i el seus nefastos efectes colaterals.

Ens preocupa que l’entorn educatiu sovint es veu pertorbat per comportaments inadequats que es manifesten amb violència tant verbal com física cap els seus companys així com conductes inapropiades vers el professorat. Situacions que són fruit de circumstàncies ambientals i sanitàries adverses com poden ser el patiment d’una discriminació per motius de raça, doctrina religiosa, nacionalitat o origen; un ambient familiar desestructurat i amb precarietat econòmica; hàbit en consum de productes addictius; l’aparició incipient de trastorns hormonals, emocionals i psíquics – canvis del caràcter, fòbies, depressió, estrès, ansietat, aïllament, rebuig social i, fins i tot, desequilibris psicològics que poden derivar en pensaments i accions no mai desitjables. Les recents estadístiques publicades pels mitjans de comunicació ens omplin d’angoixa i preocupació en confirmar-se la tràgica tendència al suïcidi entre la població escolar.

Pares i mares, davant de la possible detecció d’aquests símptomes hem pogut constatar l’escassetat de recursos que l’administració posa per a resoldre aquestes greus situacions del sistema educatiu. De vegades els docents i educadors, davant d’aquestes problemàtiques situacions, se senten impotents i sense una formació específica en recursos i eines adequades per aconsellar, actuar i reconduir aquestes conductes disruptives.

Des d’ASIEM, les famílies de l’alumnat, conscients d’haver detectat deficiències d’atenció i de haver-les patit en els nostres fills i filles hem denunciat davant dels organismes i autoritats competents aquestes carències i estem demanant als Cefires d’Inclusió més formació del professorat en el coneixement i estratègies de l’acció tutorial en completa coordinació amb el personal del Gabinet Escolar de Centre i amb una atenció sanitària de les Unitats de Salut Mental Infantil i Adolescent (USMIA) digna i qualificada. La coordinació amb tots aquestos recursos, una avaluació continuada del procés i un seguiment periòdic, són les eines que han de portar la inclusió a bon port.

Sols així es pot oferir a la societat una educació inclusiva i de qualitat.