Ferragus

Si la sociologia fóra una ciència exacta, els esdeveniments ocorreguts als barris més pobres de les ciutats de França no ens haurien agafat a tots desprevinguts. Ho haguérem sabut abans, com sabem el dia i l´hora exactes en què es produirà el pròxim eclipsi del Sol o de la Lluna. Si fóra, veritablement, una ciència fidedigna, ens evitaríem també totes les completes i rigoroses anàlisis fetes a bou passat, en què, ara sí, ens expliquen amb molta claredat totes les causes i les conseqüències possibles del conflicte. Moltes vegades tinc la temptació de pensar que els llibres de sociologia són com un calaix de sastre on cap tot. No acabes mai de trobar-hi els límits de la matèria, perquè es tracta de llibres que, com deia el mestre, estan fets de fragments d´altres llibres, generalment poc modificats.
No és difícil fer-se una idea de París sense necessitat de sentir el ric-ric i el plof dels sociòlegs. És molt més interessant rellegir Ferragus d´Honoré de Balzac, on et trobes, com a protagonista, la ciutat del Sena. Et trobes París, però no el dels grans palaus i el dels boulevards plens de botigues i llums elèctrics, sinó el París de la indigència i la cara bruta, el dels carrers miserables i de l´extrema pobresa: el de la revolta.
Italo Calvino considerava el llibre com un atles de París i afirmava que Balzac va ser el primer que va intuir la ciutat com a llenguatge, com a ideologia, com a condicionant de tot pensament, paraula o gest. Ferragus descriu una realitat amagada que apareix, en tots els segles, de l´única manera que sap: en forma de revolta. I nosaltres, atònits, ens preguntem quin procés d´autoconsciència ideològica els cohesiona i quina organització hi ha darrere, però continuem amb el nostre espectacle: fent palaus de les Arts.